Retrocessos i avanços
La duresa, tant de les sentències com de la reacció d’una part de l’independentisme contra elles, suposa la culminació d’una etapa i l’inici d’una altra. Les futures i necessàries eleccions autonòmiques ja no seran plantejades en termes d’ofensiva política, com pretén dibuixar el president de la Generalitat amb la convocatòria d’un nou referèndum, sinó de resistència política per evitar el retrocés de l’independentisme polític. Un retrocés que pot no materialitzar-se en termes d’electors però sí pel que fa a la credibilitat de les seves aspiracions polítiques. La constatació que el Govern de la Generalitat només té energia per anar reconduint les seves contradiccions, sense poder donar resposta a les necessitats dels ciutadans, aguditza la idea que només unes noves eleccions poden detenir l’avanç d’un independentisme radicalitzat que ja no obeeix a lideratges polítics tradicionals.
En la recent història del segle XXI, les nacions d’Europa han demostrat que poden anar contra els seus interessos, com ha ocorregut al Regne Unit amb el Brexit o a Itàlia amb la seva aposta per la Lliga Nord. Catalunya no és una excepció. Durant més de deu anys ha apostat la seva acció política a una sola carta, l’independentisme. No ha considerat altres opcions per culminar i consolidar un desenvolupament, un dels més alts d’Europa, que hauria de centrar-se a potenciar la seva capacitat política, cultural i econòmica. Les eleccions generals del 10 de novembre poden permetre avançar cap a una determinació de totes les forces polítiques catalanes en favor de la convivència i de la no-violència. Avançar en una direcció orientada a superar la crisi de convivència a Catalunya mostrant amb claredat, en cadascun dels debats electorals televisats, que no hi ha espai per a la violència.
Les forces independentistes han de reprendre la posada en marxa d’una iniciativa política argumentada amb discursos, debats i propostes que permetin obrir un nou horitzó en el qual sigui possible fer governable Catalunya i, com a conseqüència, Espanya. Pensar que l’independentisme es pot obrir pas a Europa i Espanya exigint constants apel·lacions al diàleg mentre es toleren escenaris esporàdics de violència no és una estratègia factible. Com tampoc sembla realista que les forces polítiques constitucionalistes no sàpiguen veure que les sentències no ho expliquen tot.