The times they are a changin’
Només un dels trets biogràfics exposats al funeral em va semblar irrepetible, i marca una època
Dijous passat, mig barri d’Horta es va congregar al tanatori Ronda de Dalt de Barcelona per acomiadar un convilatà molt estimat, en Lluís Roig Penella, que ens acaba de deixar després de viure amb intensitat vuitantados anys. Les exèquies van ser multitudinàries perquè a Horta tothom el coneixia. No només tenia amics de la seva quinta, sinó que es feia amb gent de totes les edats. De mirada clara, verb esmolat, somriure perpetu i gran capacitat comunicativa, en Lluís ha estat un home ben plantat fins a l’última pregunta. El vaig conèixer fa vint anys, quan ma filla en tenia quatre i començava a exercitar-se en les arts de Talia de la mà de l’ínclit Folch i Torres al Foment Hortenc. Hi vaig començar a parlar a la barra del bar, mentre esperava que ma filla acabés els assajos dels Pastorets, sector poble, un paper que vint anys després continua exercint, ara també des dels carrers. Aquell home elegant, sorneguer i canut em va recordar mon pare, que també sovintejava els ateneus. De mica en mica, com que en Lluís era xerraire i a mi m’agrada escoltar, vaig anar sabent que havia nascut a Vilanova de Bellpuig, però que la seva família s’havia establert a Horta, que tenia un llimoner que produïa massa llimones o que sa mare, la senyora Dorotea, va ser tot un personatge, fins al punt que ara dona nom a un dels restaurants nous que s’han obert a Horta.
Dijous, al tanatori, enmig del dolor que ens desolava, la família va aconseguir compartir amb els assistents un perfil biogràfic d’en Lluís. Entre els trets característics, n’hi va haver un que no coneixia i que em va impressionar. Els altres també el definien, però segurament perviuran entre els seus descendents. Segur que els costarà igualar les seves prestacions a l’hora de trobar bolets a la Cerdanya, però fills i nets s’hi acostaran. De grans conversadors com ell el món n’és ple. De gent que, com en Lluís, mostrin el seu afecte cuinant pels amics, també n’hi continuarà havent, tot i que ell era capaç de fer-ho per al centenar llarg de col·laboradors de les obres de teatre del Foment, i això ja no és a l’abast de tants. De parelles com la que formava amb la Teresa, amb més de mig segle de convivència monògama, cada cop en queden menys, però n’hi ha. Només un dels trets biogràfics exposats al funeral em va semblar irrepetible, fins al punt que marca una època: en Lluís va entrar a treballar el 1955 a Catalana de Gas amb divuit anys i no se’n va moure fins a la seva jubilació el 2002, quaranta-set anys després. Aquest és un tret diferencial, un signe dels temps que marca època, com la guillotina, el rapè, el telègraf o el telèfon fix.
Amb la desaparició de la generació de l’estimat Lluís acaba una època de certeses laborals que no tornarà. Quan, d’aquí molts anys, un novel·lista vulgui fixar la segona meitat del segle XX amb un personatge, recorrerà a algú com ell.
Fins sempre, amic.