La crema de Barcelona

Barcelona no es crema!”, ha estat una dels lemes més corejats pels manifestants que van anar diumenge a la convocatòria de Societat Civil Catalana. Recordem com cantava a Esos locos bajitos Joan Manuel Serrat: “Niño, que eso no se dice, que eso no se hace, que eso no se toca”. El crit era una esmena a la totalitat al comportament dels piròmans que han incendiat carrers i places i s’han enfrontat amb violència extrema als mossos d’esquadra i els policies nacionals que els havien de contenir. Missió que han complert pagant per això un preu en ferits, alguns de greus, sense que no infonguessin més que sospites a Torra i associats.

El diccionari de l’IEC defineix combustió com a “reacció d’oxidació acompanyada d’un despreniment de llum i de calor, amb flama o sense”. En això consisteix l’acció de cremar, però cal precisar que en química s’entén per combustió la combinació d’una matèria combustible amb una altra de comburent. Combustible es diu d’una substància que crema amb facilitat, i comburent ,dela que fa entrar en combustió o que l’activa. La combustió només té lloc quan se sumen combustible i comburent. Sense el segon component, és impossible que el procés es produeixi, perquè en absència de comburent el combustible és incapaç de cremar i es comporta de manera inerta.

Hi ha també al diccionari una altra accepció dedicada a la combustió espontània, que és la que en física es produeix en diverses substàncies sense que resulti de l’aplicació prèvia de cap matèria inflamat. Però sigui quin sigui el seu origen, provocat o espontani, i la quantitat de combustible que s’hi posi, és condició necessària perquè la combustió tingui lloc que es pugui disposar també del comburent adient. Venint al cas de la crema de Barcelona, diguem que el combustible dels incendiaris només ha pogut tenir efecte perquè no els ha faltat el comburent requerit. És a dir, perquè han estat prou ambientats. Entesos?