Els carrers del diàleg
Un cap de setmana amb molta gent pel carrer. Desenes de milers de persones manifestant-se amb propòsits diferents, omplint els carrers, cridant lemes diversos. No era necessària més evidència per demostrar que a Catalunya hi ha gent que pensa diferent; que té versions confrontades sobre tot el que està passant. Una societat plural que reclama ser acceptada en la seva diversitat i que no vol renunciar a la seva particular visió sobre el present i el futur de Catalunya.
El carrer ha estat l’escenari d’aquesta realitat plural. Quan es diu “els carrers seran sempre nostres”, s’està fent referència a aquest pluralisme? Es vol dir que “els carrers seran de tots” o “només nostres”? L’acceptació del pluralisme, de la diversitat, és la primera base del viure en democràcia. No podríem fer respectar la diferència col·lectiva si no som capaços de respectar la diferència de les parts que la integren. Per això, el diàleg ha de començar a casa, entre els que omplen els carrers amb visions i plantejaments diferents.
Si no som capaços d’entendre’ns amb els de casa, com volem ser entesos pels de fora? Un projecte col·lectiu només es pot construir des de la cohesió, des de la inclusió, buscant una base social àmplia que s’identifiqui amb una proposta compartida. Els carrers s’omplen i es poden omplir, però no són l’escenari ni del diàleg ni de l’acord. El carrer no es controla; fins i tot les voluntats pacífiques es veuen sovint desbordades per actituds radicals de caràcter violent que no fan altra cosa que dificultar la convivència imprescindible per aconseguir un diàleg constructiu.
No tots els que omplen els carrers s’hi senten còmodes ni confortables. Sovint les formes i els continguts, les paraules que escolten i els crits que se’ls demana compartir els resulten improcedents. Hi volen ser –al carrer–, però els agradaria viure-ho i veure-ho de manera diferent. I a tots aquests, més tots els que no han baixat al carrer, els agradaria que entre tots s’entenguessin; que trobessin una veu més coincident, uns propòsits més compartits. A tots, absolutament a tots, els faria il·lusió que el carrer fos realment de tots.
Quan el diàleg es reserva com a exigència però sense practicar-lo amb qui es té més a prop, la causa s’afebleix i el radicalisme lidera l’escena en contra de propis i estranys. Així, els objectius dels uns i els altres es dilueixen, es fan confosos; domina més el desig de confrontar que la voluntat d’integrar, de cohesionar. I els carrers seguiran sent l’escenari, però no de l’entusiasme constructiu, sinó de l’agror destructiva.
Els carrers que el pluralisme omple reclamen les institucions com escenari; reclamen lideratge polític. Quan el carrer vol substituir el paper de les institucions, no ajuda ni col·labora a la solució dels problemes; ben al contrari, els complica i s’instal·la en una perillosa confrontació. Els carrers que s’omplen manifesten la vitalitat d’un poble, però tots els que ho fan han de poder confluir en la plaça de l’entesa convivencial i cívica.
Si el problema és polític, cal que el resolguin els polítics. Tots, entre tots. Els carrers plens de diverses sensibilitats ho reclamen; potser críticament, però aquest hauria d’ésser el missatge. Respectar la diversitat i el pluralisme, fonament de l’acció política.
Si no som capaços d’entendre’ns amb els de casa, com volem ser entesos pels de fora?