El Gaixample ja no somriu

Visc al Gaixample des de molt abans que s’anomenés així. Després, amb el rebateig , em va fer gràcia pensar-ho. Era un barri destinat etimològicament a ser feliç: gai, en francès antic i també en català, significa alegre, que

dona alegria. Com a sinònim d’homosexual, és un terme robat prèviament de l’anglès i acceptat per la RAE l’any 2001.

Van baixar del cel els Jocs Olímpics i vam creure que aquest era el millor barri del món. A poc a poc el soroll de persiana de comerç en aixecar-se (dels que passen de pares a fills, estil

L’auca del senyor Esteve) es va veure substituït pel de les rodetes de la maleta del turista perdut (maleït sorollet, quina matraca!, amunt i avall, amunt i avall...) a la recerca del seu Airbnb.

Ja el 2003 s’havia inaugurat l’Axel, el primer hotel gai heterofriendly del món. I amb ell a totes les guies recomanades va començar el pelegrinatge. Rere la bandera de l’arc de Sant Martí hi havia de tot: et creuaves amb educats i cultes gais que es gastaven l’inimaginable en roba i perfum, parelles superlatives en samarreta imperi i músculs anabolitzats agafadetes de la mà, homes i dones que se sentien lliures com en cap altre asfalt de ciutat coneguda. Era un barri amable.

Enyoro l’orxateria La Valenciana quan estava a la cantonada amb Gran Via (això sí que era vermut al sol!), enyoro el colmado del Rafel, que lluïa la seva bata blava Ducados –màniga curta, tan si feia fred com calor– i venia flors de carbassó i ous aromatitzats a la tòfona. Tenia una cadireta destinada a les veïnes grans que s’asseien a buscar companyia i vessar les seves penes, amb l’excusa de comprar un pebrot. O res. I enyoro les truites de patates de la senyora Antonia a la cantonada del Colonial, i la drogueria on venien de tot, fins i tot calces... Ja no hi ha res d’això. Sort que ens queda La Flauta.

Va arribar llavors el tot a cent, el Bazar Amigo, que alguns vam voler catalanitzar –“li direm Amigó”–, i els pakis, que els diumenges ens salven de les badades, ho reconec. Ara tenim més salons per pintar-te les ungles que a Tòquio i unes encantadores filipines que et depilen les celles amb un sistema indi de fils de seda.

Però fa unes setmanes que el Gaixample ja no somriu. Escenari de contenidors cremats, llambordes aixecades, nits de trinxeres i paisatge ultratjat. Els ultres de la plaça Artós baixen fins aquí amb pals de beisbol. Al barri se somriu menys, i els plàtans centenaris pateixen la síndrome de Joana d’Arc (busquin, busquin, que no m’hi cap l’explicació). De debò... no hi havia cap altra manera?

Era un barri destinat etimològicament a ser feliç: ‘gai’, en francès antic i català, és ‘alegre’