Si Darwin visqués avui, estudiaria genomes
“Això ho canviarà tot!”, va predir Jaume Bertranpetit, especialista en biologia evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra, en una conversa amb La Vanguarda quan el 1997 es va anunciar que s’havia recuperat ADN d’un neandertal per primera vegada. Més de dues dècades després “les expectatives s’han complert i, fins i tot, s’han superat”, va assenyalar ahir Bertranpetit.
Les anàlisis d’ADN, que al principi es van limitar a gens concrets i després es van ampliar a genomes complets, han ofert una nova perspectiva sobre la història de la vida. Han revelat secrets insospitats, als quals ni la paleontologia ni l’arqueologia no podien accedir perquè estaven encriptats en el llenguatge molecular de l’ADN, i han transformat el que sabem sobre l’evolució.
Han aportat noves respostes a velles preguntes, com on va viure la població original de què descendeix la humanitat actual. I n’han inspirat de noves que no s’haurien pogut abordar només a partir dels fòssils, com quan i com va evolucionar el llenguatge.
No és que l’ADN pugui aportar totes les respostes en l’estudi de l’evolució. Es degrada amb el pas del temps i, com més antic és un fòssil, més improbable és que hi quedi material genètic per estudiar. L’ADN més antic que s’ha recuperat és de cavalls de Sibèria de fa 700.000 anys, un rècord que s’explica per les excepcionals condicions de fred en què es va conservar. En el llinatge humà, les restes més antigues corresponen a un fòssil de fa 430.000 anys trobat a la serra d’Atapuerca, conservat també gràcies a les condicions excepcionals de temperatura i humitat al jaciment de l’Avenc dels Ossos.
Oblideu-vos, per tant, de reconstruir algun dia un genoma de dinosaure com a Parc Juràssic; fa massa que es van extingir (en canvi, sí que seria possible reconstruir un genoma de mamut, ja que van desaparèixer després del final de l’última glaciació, fa menys de 10.000 anys).
Els genomes, d’altra banda, no informen encara sobre la mida, la forma, la dieta o l’estil de vida dels espècimens del passat. L’estudi de l’ADN no substitueix el dels fòssils, sinó que el complementa, destaca Tomàs Marquès-Bonet, director de l’Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC) a Barcelona.
Tot i així, l’anàlisi de genomes permet comprendre el passat remot, més enllà dels centenars de milers d’anys que es pot conservar l’ADN. Si les balenes van aprendre a viure a l’oceà sent mamífers va ser perquè van modificar almenys 85 gens, incloent-ne alguns que regulen el creixement del pèl (que ja no necessiten), la secreció de saliva (tampoc), la regulació del son (per no ofegar-se dormint) i la coagulació de la sang (per evitar trombosi a les altes pressions de les aigües profundes).
Si els elefants gairebé no tenen mai càncer malgrat la seva gran mida és perquè van adquirir còpies addicionals del gen TP53, que produeix una proteïna que protegeix dels tumors. Els cérvols, en canvi, han adquirit mecanismes de resistència al càncer per compensar la ràpida proliferació cel·lular que necessiten per formar noves banyes cada any. Decididament, si Darwin visqués avui, estudiaria genomes.
En el cas de l’evolució humana, la genòmica també ha aconseguit avenços que estan fora de l’abast de la paleontologia clàssica. Destaca sobretot el descobriment dels denissovans, una població humana que va viure a Sibèria i que s’ha identificat a partir de l’ADN d’una falange d’entre 30.000 i 50.000 anys d’antiguitat. La paleontologia hauria atribuït la falange a l’Homo sapiens o a neandertals, les dues úniques poblacions humanes que es pensava que hi havia a Euràsia en aquella època. La genòmica va demostrar que no pertanyia a cap de les dues.
Igualment important ha estat el descobriment que sàpiens, neandertals i denissovans es van creuar entre ells en el passat. Totes les persones d’origen europeu tenen actualment ADN neandertal als seus genomes, mentre que les poblacions asiàtiques tenen més ADN denissovà.
Però l’ensenyament més gran de la genòmica en el camp de l’evolució és que revela una complexitat fins ara insospitada. La vella imatge de l’evolució de les espècies com un arbre amb branques que es bifurquen i se separen les unes de les altres està quedant obsoleta. Queda desfasat el mateix concepte d’espècies com a entitats aïllades.
Avui sabem que el que semblava un arbre és, de fet, una xarxa rica en connexions. Que les espècies que semblaven aïllades estan íntimament relacionades. I que els sistemes biològics –que inclouen les comunitats humanes– són més pròspers i interessants quan són interdependents. Perquè la naturalesa prefereix els ponts que els murs.
Les dades genètiques han revelat una nova perspectiva de la història de la vida i de l’evolució humana