Un okupa a la teva vida
Aquest podria ser el títol d’una pel·lícula de terror protagonitzada, sense voler-ho, per un probe barceloní propietari d’un habitatge o local que va adquirir amb els seus estalvis o per una herència fruit de l’esforç dels seus pares. Aquest propietari de sobte descobreix que el seu immoble ha estat ocupat il·legalment i que els seus indesitjats llogaters són una casta privilegiada que podria infringir la llei –sense que es considerés delicte–, eludir el pagament d’impostos,
ALBERTO FERNÁNDEZ, consumir aigua de franc, llum i gas, i, per descomptat, gaudir de la propietat aliena.
Però no només és això. També és freqüent haver de lamentar com després de les ocupacions il·legals la convivència es veu deteriorada a les escales de veïns –i els barris, degradats– i, fins i tot, l’esperpent que el propietari hagi de pagar a l’okupa una indemnització econòmica perquè se’n vagi. Són okupes sense obligacions, i els propietaris sense drets no clamen a les autoritats que els tractin igual que els que violenten el que és seu, sinó simplement que els respectin i els emparin.
Per si això fos poc, els ocupants irregulars sempre tindran al costat la immobiliària fallida Colau, sempre disposada a donar-los suport i a posar multes als pisos buits, mentre que la mateixa alcaldessa eludeix automultar-se pel fet que l’Ajuntament té un centenar de solars públics buits on es podrien construir més de 5.000 habitatges socials a Barcelona. El dret a la propietat i el de l’habitatge no són incompatibles, i la seva funció social no pot ser l’excusa per limitar la propietat privada quan, en realitat, el que es pretén és silenciar la ineficiència i falta de recursos públics per promoure l’habitatge social per a qui ho necessita.
La permissivitat ha comportat que, des del govern municipal,fins i tot es parli d’“ocupacions ideològiques”, és a dir, que es tingui comprensió
És imprescindible una llei antiokupes, de defensa de la propietat, i que faci honor al seu nom
cap als que accedeixen il·legalment a la propietat, fins i tot la pública. Així, no és estranya la plaga d’ocupacions a la nostra ciutat, multiplicada per la irrupció de màfies que lloguen els pisos ocupats per al seu negoci il·lícit mancat d’escrúpols i la tragèdia de famílies que motu proprio ocupen habitatges argumentant un de necessitat.
Des de l’Ajuntament s’han de desallotjar els okupes d’immobles municipals immediatament i sense
estat complexos, i s’ha de promoure una oficina d’assessorament i suport als propietaris i veïns perjudicats per les ocupacions il·legals. En els casos de necessitat, el que cal fer no és justificar aquestes ocupacions irregulars, sinó acompanyar les famílies desesperades perquè accedeixin a un habitatge d’emergència social. Però el cop de peu a la porta i cap endins no ha der ser mai la solució que resolgui el problema.
Però no n’hi ha prou. És imprescindible una llei antiokupes, de defensa de la propietat, i que faci honor al seu nom; una llei en què el desallotjament exprés sigui immediat de debò i no es vagi endarrerint per complexos procediments legals o lentitud judicial que impedeix l’execució veloç del retorn de l’immoble al seu titular. Ser propietari no és un delicte, i l’ocupació il·legal ho hauria de ser.