“Hem d’aprendre dels nens que ho hem de relativitzar tot”
Després de sis anys a MasterChef , a Eva González (Sevilla, 1980) l’ha fitxada Antena 3 per presentar les diferents edicions de La voz . Després de la versió original i la sènior, la presentadora afronta la versió kids, que avui comença la fase de “batalles” un cop acabades “les audicions a cegues”. Qui va ser Miss Espanya el 2003 combina els enregistraments de La voz amb tenir cura del seu fill Cayetano, nascut el març del 2018, fruit de la relació amb Cayetano Rivera.
Ja s’ha posat al capdavant de les tres edicions de La voz. Quina valoració en fa?
El canvi ha estat positiu, cosa que no vol dir que a MasterChef hi estigués malament, ja que és un format que m’encanta, igual que els meus excompanys. A La voz hi tinc un registre del tot diferent. És un format que m’exigeix més com a presentadora. Tinc més pes i he de controlar el temps durant les retransmissions en directe, tot i que les versions dels nens són programes gravats. Un altre canvi important és que tot i que amb La voz m’he d’estar moltes hores als estudis d’Antena 3, no m’haig de desplaçar com feia amb MasterChef, cosa que em permet d’estar més temps amb el meu fill. I, a més, m’ho passo molt bé, perquè m’encanta la música.
En formats amb nens se la veu diferent respecte a programes amb adults. Ser mare hi ha influït?
Jo no em vaig plantejar de comportar-me diferent, ni a l’edició amb nens ni a la de sèniors ni a la d’adults. Si els nens em demanen una altra cosa, doncs ho faig, però perquè em surt del cor, no pas perquè em mentalitzi abans de sortir de casa. Suposo que ser mare m’ha influït una mica, per bé que amb els nens jo sempre m’he emocionat molt. Ara, però, un ja no es posa al lloc del nen sinó al dels pares.
Creu que alguns pares porten els nens a concursos com aquest per abocar-hi les seves pròpies frustracions?
Jo el que he vist és que tothom que arriba a un concurs d’aquesta mena té molt clar que la prioritat és la felicitat del seu fill. Quan et converteixes en mare o pare, tu passes a un segon pla, i si tens alguna frustració, te la menges.
Quan roda es proposa de no plorar o ja hi ha renunciat?
És cert que ploro molt, però no sempre. També ric i també hi ha moltes vegades que m’empasso les llàgrimes... Però és que La voz te una cosa màgica que provoca que surti molt de sentiment, potser perquè la música és un transmissor d’emocions molt bonic, sobretot si hi ha nens pel mig.
Què n’ha après, de treballar amb els més petits?
Els nens no tenen filtres, i això fa que et relaxis una mica i deixis de tenir el teu propi filtre, que et deixis anar i que abandonis les idees preconcebudes que tenim els adults. Des del primer moment que vaig començar a treballar amb els nens vaig aprendre que en un moment determinat es moren de pena i al cap d’un minut aquí no ha passat res. Ells es refan molt de pressa, i aquesta és una lliçó que els adults hem d’aprendre: mirar de relativitzar-ho tot i restar importància a determinades situacions que hem d’afrontar en el nostre dia a dia.
El preocupa que la competència contraprogrami La voz?
A mi aquesta mena de guerres, que personalment no m’incumbeixen, em fan gràcia. M’agradaria que, quan els formats són bons, siguin a la cadena que siguin, la gent els pogués veure sense haver de triar entre un programa d’èxit i l’altre. En el meu cas quan m’aixeco al matí i veig les audiències em pregunto per què són tan importants. Estic tranquil·la i satisfeta amb el programa que hem fet? Si la resposta és afirmativa, amb això en tinc prou.