El sexe com a refugi
Pedro Mairal publica ‘Breves amores eternos’, compendi de relats sobre el que no es veu
Un dels seus personatges busca sexe per terra, mar i aire. El desig com a via d’escapament de les trampes de la vida burgesa és l’essència de la primera part de Breves amores eternos (Destino). A la segona (Hoy temprano) desplega una diversitat de temes embastats pel perill de la quotidianitat. El Mairal de sempre, incisiu, tendre i desenganxat. Mestre de l’escriptura del Riu de la Plata, torna amb relats de trobades trufades, com és habitual, amb lluminosos llampecs poètics.
Li preguntem si, tal com va el món, el sexe és l’única dissidència possible. Beu un suc d’horta (poma, cogombre i espinacs) i respon: “El sexe és refugi d’homes i dones. I com que està bé que sigui privat, m’agrada arribar-hi amb la literatura. M’interessa, per exemple, la doble vida, de l’estil Belle de jour, el personatge d’alta societat que de dia és una cosa i de nit una altra”. Com que Mairal considera que el lector és voyeur, un espia, ens presenta una novel·la sense exteriors. “No hi ha carrer. Tot són espais tancats, microescenes íntimes, habitacions”. I molt de sexe d’urgència. “Per sentir-se vius”. També hi ha autocrítica de gènere: “No jutjo pas els meus personatges, però quan ensenyen el seu costat feble els redimeixo. Ja els sentenciarà el lector!”. I torna a un tema molt seu: la síndrome de la fugida. “Pertanyo a un paradigma antic; dels meus pares en vaig heretar el model de monogàmia. Necessites sentir-te estimat, però la parella t’atabala. Hi ha qui manté una vida secreta perquè l’equilibra, serveix per aguantar la tornada a casa”.
Els joves proposen el poliamor, suggerim. “M’hauria encantat ser més jove fins i tot per tenir Tinder. Hi he arribat tard, a tot això, però ja voldria veure aquests noiets de vint anys d’aquí uns quants més... No ho sé, crec que el poliamor pot ser molt dolorós, pot fer mal”.
Hi va haver una època en què Mairal va pensar a deixar l’Argentina i instal·lar-se a Barcelona... Veient les última setmanes, vindria, ara? “A Barcelona vindria sempre. És molt difícil per a mi, des de la meva posició d’estranger beneit, analitzar el que els passa. Ens arriba la imatge dels contanidors cremats, però aquesta no és una imatge que ens impressioni gaire, allà; és habitual”.
L’últim cop que vam parlar se sentia identificat amb les esquerdes que s’obren en família per culpa de la política”. “Ja hi han arribat, vostès?”, pregunta. “Ja estan com a l’Argentina, on es passa del diàleg a l’insult a tota velocitat? L’única manera és evitar el tema, parlar d’una altra cosa. O ve la foscor. No vull opinar sobre el seu conflicte; té matisos i vull ser respectuós. Hi ha un conflicte profund, ho sé. A tots els ha quedat curta, la metxa”.
Quan alguns dels seus amics es reconeixen entre els seus personatges (“jo els dic: ‘no et pentinis, que no surts a la foto’), Mairal contraataca des del món sensorial, en present, amb frases curtes. El que explica un ja ho veu.“Vull escriure amb els cinc sentits: que es vegi, s’ensumi, se senti”.
De vegades els personatges li donen guerra o no el deixen dormir, “però en general sempre ens hem estimat. Als personatges cal crear-los com si en fossis la mare, la mare que els va parir. Txékhov diu això: l’escriptor defensa el personatge fins i tot quan és culpable”.
Ja fa temps que Mairal exorcitza les seves pors, a Buenos Aires,
“Ja voldria veure aquests noiets de vint anys d’aquí uns quants més; el poliamor pot ser molt dolorós”
amb un grup musical que toca pels bars. Es diuen Pensé que era viernes. “Un duo amb el meu amic Rafael Otegui. Fem música del Riu de la Plata, que té una mica de rock, una mica de tango, pop... i una forta veta literària”.
Manté que la literatura hauria de ser el que no ensenya mai a les xarxes –l’exposició que tenen li sembla terrible–. “Opinen del teu llibre a tot arreu”. Amb La uruguaya ja li va passar. Va pensar que passaria com si res, un llibret, però la repercussió va ser enorme. Després va deixar de llegir tots aquells comentaris: “Era un vici i em treia més d’una hora diària. A més ara hi ha un canvi de paradigma enorme, amb el feminisme. Als meus personatges no els vull infondre una nova moral”.
Entre les seves feines paral·leles ha inclòs un programa de ràdio: Táchame el Nobel. Bon títol i bon humor. “Les aigües conflueixen al meu cervell; barrejo gèneres. Quan l’autoexigència t’emmordassa no serveix de res. Cal fer-li una gran botifarra, a això... I tornar a jugar”.