Pregunta reiterada
Intèrprets: Marta Matheu, Marianne B. Kielland, Enea Scala, Riccardo Zanellato, veus solistes; Cor Madrigal Director: Rinaldo Alessandrini Lloc i data: L’Auditori, 25 a 27/ X/2019)
Un concert per pensar; potser el pitjor que em ve a la memòria últimament. Per pensar en les deficiències d’una programació i, a més, en el que significa la feina de direcció. Hem defensat moltes vegades el bon nivell professional dels músics de l’OBC. Sincerament, quan va acabar el primer moviment de la Simfonia núm. 25 de Mozart dirigida pel senyor Alessandrini, vaig pensar en el que deu haver estat per a aquests músics treballar tantes hores amb algú que no té res a dir, i que si té res a dir, no sap com fer-ho. Això no es pot convertir en una orquestra de províncies on des del titular fins a alguns convidats venen a fer pràctiques de repertori. En certa manera, però, respon al deteriorament institucional que marca la cultura a Catalunya.
Sol passar: molts intèrprets, quan les seves possibilitats tècniques al teclat –o a l’instrument que sigui– declinen, decideixen passar al podi. I exploten els seus bons antecedents –en aquest cas en el barroc– per aspirar a la direcció simfònica. No saben que és un altre món, que el gest és inherent a l’expressió, i en el cas d’aquest clavecinista, la simfonia de Mozart ensenyava les seves notes, els accents i el ritme, però no es veia on era la música. Un Allegro mecànic, de rítmica impertorbable, sense dinàmiques; un Menuetto carregós, amb un Trio impresentable. Havien assajat? I, tot plegat, amb un gest directorial que em recorda un robot, incapaç d’expressar sensibilitat en el fraseig. Qui contracta aquests directors?
I va arribar el torn de l’Stabat Mater de Rossini, que no té cap problema a exhibir la seva vena operística en l’àmbit religiós. Per això la tasca del director s’ha de centrar a descobrir l’interior de la partitura d’aquest gran i sensible compositor, i no ballar de manera dudamelesca sense assenyalar dinàmiques i plànols en els esquemes rítmics al Sancta Mater, per exemple, o deixar la porta oberta a l’opulència operística en les àries, que han d’aprofundir en la seva interioritat, com va fer d’alguna manera la mezzo Kielland, de timbre càlid i vibrato controlat. El Cor Madrigal, dins aquesta falta general d’estil propiciada pel director, va fer una molt bona tasca, igual com els cantants solistes. Les coses van molt de pressa, les temporades i les taquilles manen, però caldria dedicar algun moment a reflexionar sobre on anem.