L’ús de la polarització

La polarització es pot considerar com un resultat o com un instrument. A This is an uprising, Mark i Paul Engler la contemplen des d’aquesta segona perspectiva i en defensen amb entusiasme tant la fabricació com l’ús. Per elaborar-la n’hi ha prou amb dos ingredients: un relat que presenti com una lluita entre el bé i el mal les posicions oposades sobre un tema i la voluntat de convertir-lo en el nucli d’una tàctica basada en la confrontació. El plat s’assembla molt al que el fanatisme religiós ha anat cuinant al llarg de la història. Però, per raons comprensibles i no alienes a la mateixa lògica de la polarització, els Engler prefereixen promoure’l recordant el cas de l’Act Up, que és l’acrònim de la de l’AIDS Coalition to Unleash Power (Coalició de la sida per desfermar el poder). Act Up va ser un grup d’acció directa que volia canviar la imatge social de la sida i aconseguir lleis i polítiques assistencials favorables a les persones amb VIH. Convocava protestes molt agressives que generaven aldarulls, propiciaven detencions i pretenien crear una forta tensió emocional que obligués la gent a posicionar-se i les autoritats a negociar. I els Engler subratllen que, tot i la impopularitat de l’estratègia, la polarització va ser exitosa en relació amb aquests objectius.

La traducció al català del títol del llibre dels Engler no és literal. Per aquest motiu i per alguns altres, el volum d’Edicions Saldonar no es titula Això és un alçament, sinó Manual de desobediència civil, malgrat que la desobediència civil entesa com la sol entendre la filosofia política no és el mateix que un alçament o una insurrecció. Però que no sigui el mateix no significa, evidentment, que els mètodes que han fet servir els que l’han practicada no ofereixin exemples aprofitables de tàctiques que podrien funcionar en aquesta altra mena d’accions. I aquesta és la raó per la qual els teòrics de l’estratègia insurreccional no violenta que, com els Engler, s’inspiren en les teories de Gene Sharp solen recórrer a casos, com el d’Act Up, relacionables amb aquesta mena de desobediència. Però de la mateixa manera que no és el mateix la desobediència civil que els alçaments, tampoc són necessàriament els mateixos els efectes laterals de la polarització quan s’usa en aquella que quan s’utilitza en aquests, en què l’objectiu final és propiciar un canvi de règim. Els Engler passen per alt aquesta diferència quan contraposen l’estratègia de la polarització manufacturada, que preconitzen, a les polítiques que busquen el consens, que menystenen. I els seus seguidors catalans també els segueixen en això. Però les distincions són importants. No és el mateix polaritzar les posicions per posar el problema de la sida en l’agenda que fer ús de la polarització convertint el secessionisme en un deure moral. I, per descomptat, tampoc no són el mateix les lluites dels “moviments socials” que les dels nous “moviments nacionals”, que, com els antics, usen les institucions públiques i acadèmiques com a instruments de les seves estratègies de polarització i sincronització.

No és el mateix polaritzar actituds per la sida que pel secessionisme