Fins a l’infinit i més enllà
Ningú no és capaç de posar sostre a Tiger Woods després del triomf al Japó
La tardor del 1996 un novell Tiger Woods guanyava el seu primer torneig, el Las Vegas Invitational. Tot just n’havia disputat cinc com a professional, però les expectatives sense precedents que havia aixecat durant la seva inigualable carrera com a amateur es començaven a complir, encara que si algú assegurés que aleshores ja s’esperava que aquell jove es convertiria en llegenda de la manera que ho ha fet, segurament li creixeria el nas. Després d’aquella victòria al desert de Nevada encara hi havia 402 golfistes que tenien més victòries que Woods al PGA Tour. Ja no en queda cap, després d’igualar les mítiques 82 de Sam Snead ahir al Japó.
Aquests 23 anys han passat moltes coses a la vida de Woods, que farà 44 anys un dia abans que s’acabi el 2019. La seva autoritària manera de guanyar, absolutament inèdita fins que va irrompre, amb el Masters d’Augusta del 97 com a carta de presentació, va revolucionar el món del golf. Malgrat que n’hi ha alguns exemples en el passat, Woods va ser el primer golfista que va donar a la preparació física una importància superlativa. El que abans era una excepció avui dia és l’hàbit. Els golfistes estan més forts i més preparats físicament que abans. Brooks Koepka, Rory McIlroy o Dustin Johnson, els tres primers jugadors al rànquing mundial, en són el millor exemple. Woods també va aconseguir situar el golf al mapa. Milions i milions de persones s’asseien –i es continuen asseient– davant de la televisió per celebrar les seves proeses, cosa que va provocar un increment sense precedents de patrocinadors.
Molts golfistes de l’actualitat no amaguen que estan agraïts a Woods, conscients que el seu tren de vida no només es deu a la seva mestria amb els pals, sinó també al fet que hi va haver un jugador que va canviar aquest joc per sempre.
El golfista californià ja és sisè al rànquing mundial després de guanyar ahir el Zozo Championship, la seva victòria número 82 al circuit nord-americà, en què ja ha guanyat a set països diferents després de coronar-se al Japó. La marca de Sam Snead va semblar durant molt de temps inabastable, amb Woods castigat sense pietat per les lesions d’esquena i aturat a les 79 victòries durant cinc anys.
Entre el 2014 i el 2017 l’únic objectiu de Woods va ser poder tornar a caminar sense dolor: tornar a la competició semblava un miracle. La seva esquena no li donava cap respir. Operat una vegada i una altra, no hi havia solució. Fins que l’abril del 2017 va visitar el doctor Richard Guyer a Texas i li va canviar la vida. Li van fer una fusió de discos a l’esquena i va reviure. El setembre del 2018 va guanyar el Tour Championship i va posar fi a la sequera. L’abril del 2019 va aconseguir la seva cinquena jaqueta verda a Augusta, que era el seu primer Grand Slam en 11 anys. I ahir guanyava el Zozo, la victòria més al seu estil de les tres: líder del primer dia a l’últim amb un swing per veure’l repetit fins a l’alba.
La versió demolidora de Woods, encara que estigui lluny de la de principis dels 2000, torna a alimentar el debat sobre la possibilitat que arribi als 18 grans de Jack Nicklaus, el registre que l’ha obsessionat des que va començar a guanyar tornejos com a professional. El físic sembla l’únic que es pot interposar en la seva aventura, perquè, encara que s’hagi curat, tantes operacions li han deixat seqüeles. A més, en altres temps era un bombarder sense comparació, però ara mateix el seu punch està lluny dels millors. “Almenys encara sé on he de posar la bola, me’n surto bé en un camp”, deia ahir en to de broma després de la victòria. I és que Woods torna a estar de bon humor, tota una benedicció per al món del golf. Qui negarà que pugui arribar a l’infinit i més enllà?
Igualades les 82 victòries de Sam Snead, el somni de fer els 18 grans de Nicklaus ja no és una bogeria