Els nòmades del rugbi
Anglaterra no hauria arribat a la final del Mundial sense els jugadors d’origen polinesi, i molts All Blacks són de Fiji, Tonga i Samoa
Ala selecció anglesa hi ha jugadors que es diuen Vunipola, Tuilagi o Cokanasiga; a la francesa, Raka, Vahaamahina, Fofana o Tolofua; a la gal·lesa, Faletau; a l’australiana, Tupou, Latu, Laisarani, Kerevi o Kuridrani; i entre els All Blacks hi figuren Laulala i Tu’ungafasi. Tots ells tenen en comú que procedeixen de les illes de la Polinèsia, i han nascut o han estat criats a Fiji, Tonga, Samoa o Nova Caledònia.
Aquests països són el gran planter del rugbi. Ja ho eren des de fa temps de l’australià i el neozelandès, i cada vegada ho són més de l’europeu. Tan sols a França n’hi juguen més de 200 (170 de Fiji), i 72 més ho fan a la primera divisió anglesa. Alguns, com els esmentats abans, triomfen i aconsegueixen guanyar-se bé la vida. Però la immensa majoria no aconsegueixen aclimatar-se i al cap de pocs anys tornen fracassats als seus països, víctimes d’agents sense escrúpols que s’aprofiten de la seva ingenuïtat, s’emporten la major part dels seus ingressos i els deixen abandonats. Són una mena d’esclaus moderns de l’esport.
Un nombre considerable de nadius de Tonga es van establir al País de Gal·les, al comtat de Gwent, a la dècada dels noranta. Avui els seus fills, nascuts a la Gran Bretanya, juguen al rugbi, tenen un enorme potencial, i anglesos i gal·lesos estan en guerra per veure qui se’ls emporta. Els primers els ofereixen educació totalment pagada a les millors escoles privades (amb un cost de fins a 50.000 euros a l’any); els segons, l’arrelament a la terra que va emparar les seves famílies i l’estabilitat d’una estructura esportiva sòlida. La federació gal·lesa organitza “campaments per a exiliats” a fi de captar talents.
Els jugadors de rugbi de la Polinèsia estan cotitzadíssims pel seu poder físic. Tenen braços i cames musculosos, amb un índex de greix molt baix i més densitat òssia que els caucàsics, i el seu considerable pes no els fa perdre velocitat ni explosivitat (un exemple d’aquestes qualitats era el desaparegut Jonah Lomu). Si s’hi afegeix el seu entusiasme per l’esport i les pèssimes condicions econòmiques als seus països d’origen, amb sous ridículs, un salari mínim que no arriba a l’euro i mig per hora i un enorme nivell d’atur, la seva dispersió pel món és fàcil d’explicar.
El suïcidi fa tres anys a França d’Isireli Temo, un nadiu de Fiji, va col·locar al primer pla l’explotació que pateixen molts polinesis a Europa. Als seus països són objecte d’una enorme pressió de la família i de la comunitat per acceptar qualsevol oferta que rebin (1.000 euros al mes són una fortuna), amb el benentès que enviaran a casa tres quartes parts del sou (es dona el cas de jugadors amb contractes, per exemple, de 250.000 euros a l’any que demanen a la premsa que, sisplau, diguin que només en guanyen 180.000, per poder-se quedar alguna cosa). El resultat és que a la majoria (els que no són estrelles), entre això, els impostos que han de pagar i la comissió dels seus agents, amb prou feines els queden 200 euros al mes per viure. A França figures com Joe Rokocoko, del Racing 92, o Akapusi Qera, un altre fijià fins fa poc del Montpeller, estan a l’aguait per prestar ajuda als que tenen dificultats.
Hi ha una febre de l’or, i els jugadors de la Polinèsia són les mines, la mà d’obra bona i barata. No només se’ls disputen les grans potències del rugbi convencional, sinó també del rugbi de tretzeidel’ australian rules. Un club del Super 15, la lliga de l’hemisferi sud, pot contractar deu fijians, samoans o tongalesos pel que li costa un australià o un neozelandès. I s’hi suma que les regles perquè un estranger pugui jugar a la selecció són relativament laxes: n’hi ha prou que tingui un pare o avi del país en qüestió, o tres anys de residència (que aviat pujaran a cinc).
Si al Mundial de rugbi un mira les cares dels jugadors japonesos quan canten l’himne nacional s’adona que hi ha molts rostres no nipons. Nakajima, Helu, Moeakiola, Mafi i Valu són de Tonga; Van der Walt, Matsushima i Labsuchagne són sud-africans; Moore és australià; Lafaele és samoà, i Lemeki, Tui, Tupou, Leitch i Thompson són neozelandesos residents al Japó. Bundee Aki, d’origen samoà, és una peça clau al quadre d’Irlanda. Anglaterra no hauria arribat a la final sense la contribució de Nathan Hughes, de Fiji; Ben Te’o, amb el pare de Samoa; Manu Tuilagi, nadiu del mateix país; els germans Vunipola, procedents de Tonga; Maro Itoje, d’ascendència nigeriana, i Sam Underhill, dels Estats Units. Així qualsevol munta un bon equip!
D’un jugador de rugbi de la Polinèsia s’espera que enviï un 75% del sou a la família i al poble