En contra de la violència política

Ala societat oberta, les persones o els grups que volen exercir poder polític no poden utilitzar la violència. La violència només la pot exercir la policia, funcionaris degudament seleccionats, entrenats i sotmesos a les regulacions i mecanismes de fre i control que imposa el dret administratiu, que estan sota les ordres operatives del govern degudament investit i que tenen l’objectiu de fer complir lleis que prèviament aprova i delibera obertament un Parlament votat per tots els ciutadans. Recordem que la definició de violència és “l’ús de la força física destinada a lesionar, danyar o matar algú o alguna cosa”, de significat molt diferent al de la desobediència civil, “acte de desacatar una norma”.

A la societat oberta no té lloc la força exercida per sindicats, partits polítics, grups antidesnonament, frikis tatuats o adolescents ociosos. Punt. Així ho teoritza i construeix el gran pensador Karl Popper a la seva magna defensa de la democràcia liberal escrita durant la Segona Guerra

Mundial, La societat oberta i els seus enemics, i així és l’acceptat i assentat pensament de l’Occident democràtic.

El rebuig de la violència política, és fàcil observar-ho, té molts avantatges pràctics. El principal és que sense violència és molt més probable que es proposin bones idees, s’imposi el mèrit i es denunciïn ineficiències. És senzill entendre que la por és un limitador de millores. També ho són la tortura, l’assassinat i les fogueres. És per això que la major part dels premis Nobel, les grans obres literàries, les innovacions tècniques i els canvis socials sorgeixen en societats obertes, per molt que insinuïn el contrari acomodats admiradors de Qatar, Veneçuela o Singapur.

Però els avantatges utilitaris no són l’únic argument en contra de l’ús de la violència com a instrument polític. Tampoc no són el principal argument. El principal argument en contra de la violència política és ètic: que estibadors, estudiants a la cerca d’emocions, skinheads malcriats, pijos o aspirants a leninista puguin imposar-se a mi a la força és immoral, que no sigui el seu vot i sí siguin els seus murs de foc, les seves pedres i la seva ràbia el que determini polítiques no és ètic. No ho és perquè transfereix el subjecte polític de l’individu al quilopond, la unitat universal de la força.

Amb això, aquells que de forma deliberada s’han dedicat a propagar que Espanya és antidemocràtica o franquista estan donant cobertura política als violents, perquè a Occident es considera que la lluita violenta és immoral en democràcia, però pot estar justificada en una dictadura. I si Espanya és una democràcia occidental, el que estan fent és greument immoral, a més d’estúpidament improductiu.

Recordem, és important, que per als països de la Unió Europea, l’OCDE, el Canadà, els EUA, Nova Zelanda, Austràlia, Suïssa, Noruega i Liechtenstein, Espanya és una democràcia que res no ha d’envejar a les democràcies que Karl Popper defensava. A més, els greus dèficits democràtics que l’independentisme recrimina a Espanya són els mateixos que Mélenchon denuncia a França, Die Linke a Alemanya i Momentum al Regne Unit. Les contundents acusacions que fa l’independentisme a Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil són les mateixes que sentim a França de les armilles

grogues (2.448 ferits) o dels manifestants de l’1 de Maig a Berlín. Només cal buscar a YouTube per veure que la policia actua de forma semblant a tot Europa. Perquè alguns no tenen un problema amb Espanya, el tenen amb el món.

Això no vol dir que Espanya, o la policia, estigui per sobre de censura, sinó que el retret no pot exercir-se des la violència. És per tot això que cal criticar suports, cobertures o comprensions a la violència en totes les seves formes, ja sigui, per exemple, defensant incondicionalment CDR acusats de terrorisme, equidistant violents i policia o emprant la lògica circular que defensa que tiren pedres perquè la policia carrega quan tiren pedres. Aquestes cobertures, explícites i implícites, són immorals i no tenen lloc en una societat oberta.

I tot això és en paral·lel a qualsevol injustícia, atac, falta de diàleg o delicte policial que puguin voler denunciar els violents, amb raó o sense. També és independent de com d’eficaç pot ser la violència política, que a vegades sí és efectiva, diguin el que diguin els més benintencionats. Perquè la inadmissibilitat de la violència que denuncia Popper és la violència com a mètode de deliberació, independentment de la seva eficàcia o la causa que defensa.

Amb tot això, tots els demòcrates haurien de condemnar qualsevol actuació política violenta, si no, el risc és que diferents grups se sentin legitimats en la seva indignació i impotència per intentar imposar les seves idees en una dinàmica més pròpia de Veneçuela que de la imaginada Dinamarca de la Mediterrània.

Quant als independentistes que defensen i contemporitzen amb la violència perquè estan profundament decebuts i enfadats amb la democràcia espanyola, només cal afegir que el sentiment és mutu.

Que no sigui el seu vot i sí els seus murs de foc, pedres i ràbia el que determini polítiques no és ètic