Jonathan Coe
Jonathan Coe publica ‘El corazón de Inglaterra’, història irònica i trista d’alguns camins polítics contemporanis
Jonathan Coe torna a deixar com un drap brut aquella generació de polítics irresponsables, nens pijos que van estudiar a Oxford i van compartir gresques en un club classista. El seu El corazón de Inglaterra desprèn un humor amarg i demolidor.
El mateix dia que la UE concedeix tres mesos de pròrroga perquè Londres s’aclareixi amb el Brexit, Jonathan Coe arriba a Barcelona, d’un retir a Cascais, amb el do de l’oportunitat. Sis fotògrafs es queden tancats a l’ascensor de l’hotel, però l’autor en surt triomfant... A ell se li atribueix aquesta definició de britànic: la suma d’ironia i autocrítica. Darrere El corazón de Inglaterra (Anagrama) –en què recupera alguns personatges d’El Club de los Canallas– s’hi amaga tot l’humor amarg, demolidor, del Jonathan Coe (Birmingham, 1961) més genuí.
Ja va avisar l’últim cop que va venir a Barcelona: “A la pròxima recuperaré la meva crueltat; no seré gens compassiu”. De fet, Coe deixa com un drap brut –abans ja ho havia fet– la generació de polítics irresponsables, nens de bona casa que van estudiar a Oxford i van compartir gresques en un club classista. I també d’altres. “El president del Parlament britànic cridant ‘ordre’ ja s’ha convertit en un gag”.
A la novel·la (l’editora Sílvia Sesé la situa en el semigènere “novel·les angleses sobre l’estat de la qüestió”) Benjamin Trotter, després que totes les editorials de Londres el rebutgessin, es veu obligat a publicar l’obra a l’editorial del seu amic Phil. Està entrant a la cinquantena i viu una història d’amor –el vessant sorneguer de Coe hi veu paral·lelismes amb El senyor dels anells: “Allà celebraven els 111 anys de Frodo i jo celebro els 50 d’en Benjamin”–.
També hi apareixen altres personatges suculents, com ara un col·laborador de David Cameron que filtra informacions delirants sobre el referèndum del Brexit. “Jo soc molt anglès i també molt europeu. Un dels problemes del referèndum va ser que obligava a triar una sola opció en una identitat binària”.
Inevitables, els paral·lelismes entre certes circumstàncies que descriu Coe i la realitat catalana actual treuen el cap. “No soc escriptor polític; jo escric per entendre’m a mi mateix”. Això no li evita paradoxes com veure que els personalismes manen i aguantar-ho. “Pensar que el futur del meu país està en mans de gent com Johnson o Corbyn és difícil. No podria pensar en dues persones més inapropiades”. Creu que si hi ha eleccions guanyarà Johnson. “Però vaja, jo sempre m’equivoco!”.
Anglaterra partida per la meitat, corroïda per un racisme velat, retrets classistes i por del futur, tot plegat en una gran novel·la coral en què Coe admet que quan el juny del 2016 es van donar a conèixer els resultats del referèndum es va sentir decebut i confús. “No crec que la Gran Bretanya sigui més tolerant; els nostres conflictes són aplicables a qualsevol altre país europeu”.
Aquesta vegada no ens ha volgut donar un altre dels seus llibres satírics. “En els meus llibres vull convèncer el lector, i en aquest he volgut investigar”. Tampoc hi ha línia argumental. “He fet servir la metàfora del riu”, afegeix, picant l’ullet a través de balades tristes angleses i cançons folk que impregnen tot el text. “Antigament bevia el millor, / el millor brandi i el millor rom; / ara em conformo amb una got d’aigua fresca / que flueix de ciutat en ciutat”...
En definitiva, Coe ens vol explicar què vol dir ser anglès. “I quina mena d’anglès soc”. Abans que l’hi preguntem, s’avança: “No, encara no ho sé. No vull predicar res, només aconseguir el reflex del Regne Unit d’avui”. Admet que això, a través de la bretxa generacional, afectarà els seus lectors. “A les meves filles el que els fa vibrar és el canvi climàtic i la identitat de gènere; els partits polítics ja no els serveixen de gaire res”.
També assumeix el debat sobre la violència política. “Sembla que estar-hi en contra no és prou radical. En la campanya pel referèndum van invocar la pitjor versió de la natura humana i la violència; va ser amarg”, afirma.
El canal que retransmet en directe les sessions parlamentàries a la Gran Bretanya ha multiplicat l’audiència per deu. “El meu país viu en una paràlisi política; els dos bàndols estan impacients; el Parlament és incapaç de resoldre res i una de les frases més sentides és ‘vinga, posem fi a això del Brexit d’una vegada per totes’, perquè tothom està cansat”.
Coe es pregunta per què alguns justifiquen la violència contra els polítics. “Els sembla acceptable si això serveix per sortir del Brexit. Van publicar una enquesta increïble. No s’adonen que apel·lem a elements primaris? El que hi ha en joc amb el Brexit ja no és pas la pregunta acadèmica que plantejava el referèndum; va més enllà...”.
Recorda els Jocs Olímpics del 2012 amb una certa nostàlgia, com l’últim moment d’unitat britànica. “L’últim cop, després d’un any d’aldarulls; va ser quan vam viure el nostre últim moment de llum”.
“El president del nostre Parlament cridant ‘ordre’ ja s’ha convertit en un gag”
“En la campanya pel referèndum van apel·lar la pitjor versió humana i la violència”