Johnson ho fia tot a les urnes
Els Comuns aproven finalment avançar les eleccions al 12 de desembre
El 25 de desembre, fum, fum, fum...
A mitjans de desembre els britànics no estan per a eleccions. Més aviat per quedar-se a casa al costat de la xemeneia sentint com fora el vent rugeix i la pluja pica contra els vidres, per comentar els resultats del futbol al pub amb els amics, admirar (o criticar) els llums del carrer major de la ciutat, i veure una pel·lícula a la tele amb un got de llet calenta, ben tapats amb una manta, abans d’anar-se’n al llit.
Però el Brexit té la culpa de tot, i també que aquest any aquesta rutina es veurà pertorbada per una cita electoral, maleïda la gràcia. Que a les set de la tarda, negra nit, algú truqui a la porta i no sigui precisament un missatger amb una panera de regal, sinó un candidat conservador, laborista, liberal, verd o nacionalista, xop i tremolant de fred, amb un munt de pamflets a la cartera i al qual per educació caldrà escoltar una estona la seva llauna, fins i tot fer-li alguna pregunta, i oferir-li un cafè. Segurament prendria de bon grat un whisky, però el rebutjarà per correcció política.
Si totes les eleccions són cada vegada més impredictibles, una en ple hivern és una bomba de rellotgeria que pot esclatar per qualsevol costat i repel·leix tothom, tant els polítics com els votants. Quanta gent haurà agafat la grip? Quants estudiants hi haurà de vacances, lluny dels llocs on estan censats? Quantes carreteres estaran tallades per la neu? La teoria és que els conservadors solen tenir més motivació per moure el cul i acudir a les urnes que els laboristes, però també tenen més edat i la salut més precària. Hi ha optimistes que pronostiquen l’hivern més fred en trenta anys.
En qualsevol cas, Boris Johnson ja té les eleccions que enyorava, un regal anticipat de Nadal que ja es veurà si és una bicicleta o carbó. Ahir ho va aconseguir al quart intent, després que liberals i nacionalistes escocesos es decantessin pels comicis deixant sol el Labour en la seva indecisió existencial hamletiana. Si el personatge de Shakespeare és víctima del dubte i de la incapacitat d’actuar, si parla molt de venjar l’assassinat del seu pare i matar el seu oncle Claudi però no acaba de fer-ho, fa anys que pel líder laborista, Jeremy Corbyn, es debat entre si Brexit sí o Brexit no, segon referèndum sí o segon referèndum no, eleccions sí o eleccions no. Al final els esdeveniments l’han empès.
Seguint el consell del seu diabòlic assessor Dominic Cummings, fa temps que Johnson orquestra unes eleccions de “jo contra el Parlament, l’heroi del Brexit contra els enemics del Brexit”. Però el seu guió s’ha vist lleugerament complicat per dos factors. Un, que ha incomplert la seva solemne promesa de treure com sigui el país de la Unió Europea el 31 d’octubre, i ha acceptat de manera humiliant la nova pròrroga. I dos, que per aconseguir l’anhelada cita amb les urnes ha hagut de deixar de banda l’aprovació de l’acord de sortida que havia negociat amb Brussel·les, i això després d’haver-ne aconseguit l’aprovació en primera instància (una lectura general) per trenta vots, quan tot semblava a punt de caramel, qüestió de temps. És el preu que l’ha obligat a pagar l’oposició, i hi haurà votants que el culparan per això de la demora, que haurien preferit marxar d’Europa a mitjans de novembre, per exemple, sense el trauma d’unes eleccions.
Els liberals s’han apuntat al tren electoral per una lògica molt simple. Són el partit més clarament europeista, han pujat a les enquestes, semblen estar emportant-se vots remain tant del Labour com dels conservadors, i els convé que les eleccions siguin ara, abans que el Brexit s’hagi consumat i sigui impossible aturar-lo. El suport que rebin serà el suport a un segon referèndum o fins i tot a revocarlo. Compten amb passar dels actuals 19 escons a més de seixanta.
El plantejament de l’SNP (nacionalistes escocesos) és semblant. En les eleccions del 2017 van perdre un grapat d’escons davant la carismàtica líder tory del país, Ruth Davidson, que des d’aleshores s’ha retirat, i els sondejos apunten que en recuperaran una bona part i passaran de 35 a més de 50, monopolitzant gairebé completament la representació a Westminster. A part d’això, els convé sotmetre’s al judici dels votants abans que comenci el procés per assetjament sexual al seu exlíder Alex Salmond.
Des del punt de vista del Labour, tot és molt més complicat. El sector ideològic, liderat pels assessors Seamus Milne i Karie Murphy, creu que les enquestes s’equivoquen i Corbyn guanyarà, o almenys pararà el cop i evitarà la majoria absoluta dels tories, com va fer davant Theresa May. Que els votants premiaran la seva triangulació en el Brexit (una altra manera de cridar a la indefinició), i que influiran molts altres temes, com el cansament amb l’austeritat, la desconfiança cap a Johnson, el deteriorament dels serveis públics, la falta d’habitatge, l’enuig dels joves... Molts diputats, tot i això, no volen les eleccions ni en pintura, i se senten com si els portessin a l’escorxador.
El 12 de desembre ja serà a Trafalgar Square l’avet que els noruecs regalen cada any, els llums nadalencs alegraran la Regent Street i Covent Garden, i els turistes admiraran els aparadors de Harrods, el Hamleys i el Fortnum and Mason. Farà fred, molt de fred. I els britànics voldrien dedicar-se a comprar regals i escriure als Reis, en comptes de votar. Jingle bells, jingle bells, jingle all the way...
Per obtenir majoria absoluta han de guanyar el vot dels laboristes euroescèptics
Uns creuen que els sondejos s’equivoquen, d’altres se senten com si anessin a l’escorxador