Antoni Puigverd Verí per postres?
Aprofitant que ahir era Sant Narcís i que aquests dies són les Fires de Girona (que, per cert, transcorren plàcidament), voldria proposar als lectors una metàfora gastronòmica que una expressió en llatí macarrònic resumeix perfectament: dulcis in fundo. És impensable un bon dinar que no acabi amb unes postres dolces. Panellets, per exemple, ara que n’és el temps. La dolçor ha estat identificada amb el plaer elemental. És l’entrada més fàcil a la gamma de sabors. Per això els nens són tan àvids de caramels i xocolates. Però la dolçor també és molt apreciada pels ancians. En l’època final de la vida, perdut potser l’apetit, enmig de dolors i fatigues, l’ancià troba consol en la suavitat de les cremes i nates, en la flonjor de les coques, en el sucre dens del moscatell.
Potser la metàfora del dulcis in fundo només troba un ple sentit si la situem precisament en l’època de la vellesa, al final del trajecte de la vida: un viatge generalment dur, complex i esgotador. Els anys de la crisi econòmica i del procés independentista se’ns estan fent molt llargs. La vida col·lectiva està passant per moments molt aspres, desoladors, depriments. El món segur i estable que les generacions més madures havien conegut va desaparèixer de cop. La precarietat, la incertesa, els conflictes polítics o d’identitat són el nostre pa de cada dia a tot arreu. Quan no cremen els carrers de París, cremen els de Barcelona, Hong Kong o Santiago de Xile.
Els nous líders són genets apocalíptics: porten els seus països al caire del precipici cavalcant sobre el desig d’afirmació nacional, portadors d’ira, apòstols de la divisió. A tot arreu s’imposen els discursos emocionals: l’adversari s’ha convertit en enemic, la concessió és considerada un luxe imperdonable. Predominen l’escarni i l’agressió verbal. A Catalunya, l’acusació de violència que abans era rebuda com un insult ara és acceptada com un senyal de visibilitat, com l’únic llenguatge políticament
Percebuda abans com un insult, la violència ara és acceptada com a senyal de visibilitat
eficaç i comprensible.
Les eleccions generals, com era de preveure, estan excitant encara més els ànims. Ja ningú no esta en condicions d’afirmar que la sang no arribarà al riu. Conscient d’aquest màxim risc, hi ha qui creu que aquestes eleccions, precisament perquè no resoldran res, obligaran a replantejar-ho tot. Hi ha qui creu que, al fons de la conflictivitat present, hi trobarem la dolçor del diàleg. Hi ha qui vol creure que, abans de fer-nos caure al precipici, els grans partits es veuran obligats a aturar-se i pactar una sortida. Tant de bo!
Potser sí que, al final d’aquest trajecte tan destructiu, els actors principals s’avindran a asseure’s i parlar. Si no és així, l’alternativa també s’escriurà en llatí: in cauda venenum .Dela mateixa manera que l’escorpí té l’agulló del verí a la cua, la lògica del que estem vivint condueix irreversiblement a una infecció verinosa i general. Al final d’un trajecte tan aspre i conflictiu com el que estem vivint, o entre tots ens regalem una mica de dolç o ja només ens hi espera una picada mortal.