Canvis de discurs
L’independentisme apunta que el conflicte no acabarà pacíficament i que la UE va contra Catalunya
Una de les constants de tota guerra és que els motius pels quals es va declarar no són els mateixos al principi que al final del conflicte. Es canvia el discurs a mesura que noves circumstàncies ho aconsellen. Sense una teoria, els fets no diuen res, escriu John Keegan en la seva Història de la guerra. L’objectiu sol ser la victòria per damunt de tot i al preu que sigui.
Ara no estem en temps de teories sinó de relats que van acomodant-se a les noves situacions que es plantegen. El que domina el relat està guanyant la batalla del moment, encara que al final els historiadors s’encarreguen d’ordenar les emocions i la propaganda per construir un relat més creïble que es basa en la realitat dels fets que es puguin contrastar.
Els relats han anat variant de guió, que s’ha concretat en els eslògans de les Diades des de la del 2012 que advocava per “Catalunya, nou Estat d’Europa”. La cadena humana de la Diada del 2014, la de la Via Catalana cap a la Independència, és possiblement la més espectacular i la que més nombre de persones va congregar, des de la frontera amb França fins als límits valencians.
Totes les Diades han portat el segell de l’ANC i Òmnium, que les van organitzar amb professionalitat, sense violència de cap classe i amb un aire festiu que reunia famílies senceres. La del 2017, la Diada del Sí, segurament portava més càrrega emocional, perquè molts van percebre que la independència estava a l’abast de la mà amb un referèndum sense garanties i que va constituir la primera confrontació seriosa amb l’Estat, que va reaccionar desproporcionadament en les primeres hores de l’1 d’octubre. El 6 i 7 de setembre s’havien aprovat al Parlament les lleis del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica, que van obrir una crisi constitucional amb Espanya encara no resolta.
Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría pensaven que controlaven la situació, que no hi hauria referèndum, però els seus serveis d’intel·ligència no van saber detectar els milers d’urnes que van aparèixer l’1 d’octubre, deixant el govern amb la boca oberta davant l’astúcia dels organitzadors d’aquella consulta no pactada, sense cens i sense una autoritat electoral que vetllés per la transparència de la votació. Un referèndum amb aquestes condicions no hauria estat validat per ningú.
S’hauria pogut evitar l’aplicació del 155 si l’aleshores president, Carles Puigdemont, hagués convocat eleccions. Va decidir ferho, però Oriol Junqueras abandonaria el govern i el carrer i les xarxes socials li deien traïdor. A última hora va decidir no convocar-les i Rajoy va aplicar el 155, va convocar eleccions i va cessar tot el Govern.
Puigdemont i quatre consellers van escapar a Europa i la resta de l’Executiu, a més de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i la presidenta Carme Forcadell, va ingressar gradualment a la presó, començant un llarg període de presó preventiva, penso que excessiu i innecessari, fins que es va conèixer la sentència del Tribunal Suprem amb les condemnes conegudes. La història del que ha passat en aquests anys està escrita des de molts angles i és prou recent per ser recordada pel gran públic.
La reacció de l’independentisme a la sentència ha estat diària als carrers de Barcelona i a les altres capitals del país. Aquests dies ha aparegut la violència frontal de grups minoritaris dels CDR, que han canviat el discurs de part de l’independentisme, que ve a dir que caldrà recórrer a la força perquè de manera pacífica no s’aconseguirà la independència.
Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, ha manifestat que aquests incidents fan visible el conflicte en la premsa internacional, insistint que “al final, el principal responsable de la violència és l’Estat”. Els enfrontaments al centre de Barcelona els hem vist en directe i la violència contra els Mossos i la Policia era un fenomen insòlit. Hem entrat, per tant, en una etapa de confrontació d’una fracció de l’independentisme contra les forces de seguretat que encendrà més la crispació i l’odi. Cal pensar que algun dia haurem de tornar a conviure respectant els que pensen diferent.
D’aquell “Catalunya, nou Estat d’Europa” del 2012 hem passat a un article obertament antieuropeu de Carles Puigdemont publicat al diari Komsomolskaya Pravda de Moscou. Europa no ha rebut amb els braços oberts la causa de la independència catalana, sinó que ha traspassat la qüestió al Govern d’Espanya.
Puigdemont apareix amb freqüència en els mitjans russos amb un missatge comprensiu cap a Putin en els seus conflictes a l’est d’Ucraïna i en l’annexió de Crimea. En l’article carrega contra la UE, i acusa Brussel·les de permetre que un dels seus estats faci servir la violència contra els seus ciutadans. Allunyar-se d’Europa per caure en l’òrbita de Rússia s’allunya de la tradició del catalanisme polític i de la idea fins ara compartida per la gran majoria de catalans que el nostre àmbit natural no és cap altre que l’europeu.
El relat independentista és ara que pacíficament no hi ha res a fer amb Espanya i que Europa va contra Catalunya. Dues apostes clarament perdedores i tòxiques per a tothom. Penso que les eleccions del 10 de novembre canviaran poc les coses.