El sobresalt
Van anunciar núvols i clarianes cap al migdia, però a l’una de la tarda de diumenge passat continuava brillant el sol. El cel blau Madrid, desbocat de cian, apaivagava el canvi d’hora. D’un portal s’escapava olor de brou de peix, tot i que, amb els rellotges encara per sincronitzar, els carrers estaven ensopits, semblava l’hora de la migdiada i no la del vermut. En els cinc minuts que vaig caminar no vaig tenir temps de veure ningú: provava d’adaptar els auriculars per escoltar música. Fins que vaig percebre una moto a la meva esquena, sobre l’ampla vorera, amb dos tipus amb cascos gegants. “Però què feu?”, vaig murmurar quan vaig sentir el perill, la roda fregant la meva cama, l’enorme màquina dominantme. Un d’ells em va arrencar el telèfon en un gest net, professional. I van sortir en estampida. Els vaig imaginar triomfals amb la seva presa, el maleït telèfon del qual som esclaus.
La Unió Europea m’acabava de regalar una hora, seixanta minuts més de dia, encara que hi hagi hores que valguin per cinc i d’altres que passin en blanc. En realitat volia fer alguna cosa amb la meva hora. Passejarla a gust, amb una mica de Band of Horses, una altra de Vinicius o Cat Power, sentir-me amb l’ànim de la Baixa Califòrnia o amb la flegma del jazz de Montreux. Fins que em van tallar el cordó umbilical amb el món exterior.
Vaig passejar sense música i amb mal de cap: sobtat, colonitzador, malvat. Un dolor propi de pensaments com “no som ningú”, de meditar sobre la nostra fragilitat malgrat creure que trepitgem per la vida amb sis ulls a l’aguait. Vaig recordar la noia que va ser assassinada al Port Olímpic pel seu smartphone. El tipus de misèria que ens escombra i que continua perpetuant la idea de banalitat del mal, del disbarat del furt que es repeteix, i sovint no és per imperiosa necessitat sinó per podridura moral. Quan ens roben, ens entren a casa o ens arrabassen una cosa que és nostra, ens quedem per un instant amb la cara badoca, les mandíbules toves, una fluixedat a les cames... Et diuen: “Podria haver estat pitjor”, “encara sort que no t’han fet mal”, frases que despleguen un manual de consolació per alliberar-te d’aquella primera estranyesa. L’any passat es van produir a Madrid més de 10.000 robatoris amb violència, mentre que a Barcelona creixen entre un 20% i un 30%. Malgrat que creguem que no val la pena anar a posar la denúncia amb el nostre semblant planyívol per un maleït estri, cal fer-ho. Perquè estem del costat de la civilització. En el meu cas, vaig acabar recuperant l’hora gràcies al dejuni obligat: com s’allarga un diumenge sense telèfon!