Pilar Rahola
Més enllà del debat sobre la continuïtat del conseller Buch, criticat per la majoria de l’independentisme (i salvat per la majoria del Govern), hi ha un altre debat que va més enllà de la figura d’un conseller, i que necessitaria una reflexió serena: el que estableix l’aspra relació entre la policia i la ciutadania.
En principi, els límits d’una policia democràtica estan clars: té el monopoli de la força, però no el monopoli de la violència. És a dir, protegir i no agredir, controlar i no provocar. Tot el que traspassi aquesta frontera s’enfila per viaranys perillosos que tant erosionen la democràcia com la confiança ciutadana amb les seves forces policials. I és aquí on el debat sobre l’actuació policial d’aquestes setmanes s’ha tornat molt agre. Per descomptat, no menyspreo la dificultat del moment, amb centenars de ferits, tant manifestants com policies, que ho confirmen. I també és lògic el caràcter repressor d’un cos policial quan intenta controlar una situació que s’ha tornat inflamable. Però amb aquestes premisses clares, s’han viscut comportaments policials, demostrats amb multitud de vídeos i testimonis, que no són admissibles. D’aquí les preguntes punyents que haurien d’haver tingut una resposta
minuciosa i una investigació immediata per part d’Interior. I en no produir-se, ha derivat en una severa crítica al conseller per part de molts ciutadans que, defensant el paper de la policia en democràcia, no poden entendre la seva defensa numantina i la seva incapacitat autocrítica. Un conseller ha de defensar la policia, però no ha d’obviar mai les males pràctiques.
Les preguntes, a boca de canó. Per què el conseller no ha liderat públicament la denúncia contra l’ús de pilotes de goma per part de la Policia Nacional? Una decisió unànime al Parlament és un paper mullat quan aterra Marlaska? I, tot plegat, amb el tràgic balanç de quatre persones que han perdut un ull, la qual cosa significa quatre pilotes de goma a la cara. Cap responsable? A partir d’aquí, després de veure persones a terra colpejades, de pujar sobre les voreres amb furgons, de carregar contra vianants pacífics i d’exercir una força que, en ocasions, ha semblat més violència que força, per què s’ha trigat tant a obrir una investigació interna i s’ha deixat la iniciativa en mans del Parlament? Per què no s’ha exigit que fes el mateix Marlaska? No hi caben més preguntes, en aquest espai, però totes es resumeixen en una preocupació: hi ha un abisme entre defensar la policia i defensar la seva impunitat. I, de vegades, és això, exactament, el que ha semblat.
Quatre persones amb pèrdua d’ull signifiquen quatre pilotes de goma a la cara