Barricades a la universitat
Si el mantra “El món ens mira” és cert, tenim un problema, perquè a Catalunya n’hi ha que estan fent un ridícul còsmic, per escriure-ho amb paraules suaus.
Tot es resumeix –com ho va dir Paluzie abans-d’ahir?– a “fer visible” el conflicte gràcies als aldarulls. Ja sigui fent cremar la Barcelona de tots, l’Ítaca del nacionalisme démodé o la universitat pública, que, per si algú ho havia oblidat, no deixa de ser una institució com ara el Parlament o la Generalitat, i es mereix un respecte.
Em remeto a dues imatges de la primera hora d’ahir, malgrat que també hi hauria els piquets de fa uns dies. Una, la de l’universitari enfilant-se pel reixat per entrar a la Pompeu. Dues, el tan democràtic bloqueig al crit de “No passareu, arrj-arrj” d’un grup d’encaputxats –valents!– que no volen que els gravin, que se senten legitimats a rebentar el dia, la setmana i, de rebot, la carrera als altres.
Uns i altres, nosaltres i ells. L’enfrontament de la societat catalana, plural però ara fragmentada, envaeix la universitat pel procés. Els campus són llocs propicis perquè la protesta prengui. I els joves tenen motius, i bastants, per veure el seu futur amb desesperança i per mobilitzar-se, però no així.
Els representants del SEPC, el sindicat convocant de la vaga indefinida i pròxim a la CUP i a Arran, diuen que tot plegat va de llibertats i de drets. I tenen raó. La seva llibertat per saltar-se la classe i la llibertat de la resta per no fer-ho (o fer-ho fora de l’horari lectiu, que també és possible). El seu dret a manifestar-se i el dret de la resta a no fer-ho (la matrícula costa una pasta a Catalunya, més que en qualsevol altra autonomia). Fomentar el pensament crític és una de les bases de la universitat, no el pensament únic.
El desconcert entre els estudiants és general. Al matí arribes a la facultat i no saps si hi haurà classe o no, ni si el professor hi serà o no. La fórmula de l’avaluació única planteja una doble vara de mesurar que pot generar una asimetria entre els alumnes. Tampoc no s’hauria d’acceptar rebaixar les exigències acadèmiques sine die o relaxar l’assistència a canvi de no sé quina excepcionalitat.
Els rectors i degans, acollonits, van fent equilibris per evitar que la situació surti de mare i que les flames arribin fins als seus despatxos. Pacten A un dia, i cedeixen canviant exàmens i pràctiques malgrat part del claustre. I l’endemà els seus interlocutors decideixen B i passen d’A i d’ells, com nens malcriats que encara no entenen que si ets adult sempre has d’assumir les conseqüències.
I què hi diu de el Departament d’Universitats? Up! Aquesta conselleria no existeix. Només hi ha una secretaria perquè fa anys el Govern català va decidir que els seus universitaris no eren una prioritat. I qui dia passa, any empeny.