El primer cubista, a París
El Grand Palais reuneix 69 olis de Theotokópulos
Al’entrada ens rep Santa Verònica, amb la tela marfil que sembla incolora però que dona una força especial a una exposició titulada sòbriament Greco. És al Grand Palais, a París, i s’ha inaugurat com un dels atractius de la Fira Internacional d’Art Contemporani (FIAC).
Es tracta de la retrospectiva més gran que s’ha dedicat mai a França a la vida i l’obra de Doménikos Theotokópulos, cretenc de naixement i toledà d’adopció. I al març anirà a l’Art Institute de Chicago. Està patrocinada per Abertis.
El recorregut, amb una posada en escena espectacular –les parets d’un blanc indiferent “per exposarlo com es faria amb Bacon o Picasso”–, reuneix obres qualificades de precubistes. És la tesi del comissari, Guillaume Kientz, actual curator d’art europeu al Kimbell Art Museum de Texas i abans cap de pintura espanyola del Louvre. Kientz respira passió pel pintor, potser menys que el Museu del Prado, que els va negar per escrit, el 28 de setembre del 2017, els préstecs d’Una
faula, La fugida a Egipte i La trinitat perquè la celebració del bicentenari aconsellava mostrar les riqueses a casa.
Dels 69 olis exposats, 17 han creuat els Pirineus: préstecs del MNAC, la Biblioteca Nacional, el Thyssen, el Lázaro Galdiano, el de Belles Arts de Sevilla, el Patrimoni Nacional, Toledo (Santa Cruz, Casa Ducal de Medinaceli, el Cabildo de la catedral) i la Fundació Botín. I generositats privades: Colomer, Plácido Arango, Juan Miguel Villar Mir... La resta són cessions d’Alemanya, el Canadà, Dinamarca, els Estats Units (15 institucions, incloent-hi el Toledo Museum of Arts), la Gran Bretanya, Grècia, Hongria, Itàlia, Romania, Suècia i França, amb el de Belles Arts d’Estrasburg i el Louvre, que coprodueix amb el Grand Palais i Chicago.
La tesi de Kientz? Theotokópulos, impregnat d’art bizantí –influència de les icones–, aprenent a Venècia i Roma “del color de Ticià, de les audàcies de Tintoretto, de l’estil heroic de Miquel Àngel, serà l’últim gran mestre del Renaixement i el primer gran pintor del segle d’or”.
A Kientz l’obsessionen les obsessions de l’artista: el seu gust pel serial, que ha volgut il·lustrar acostant els quadres en què el pintor uneix “la invenció i la creativitat, amb la repetició”. Prefereix passar per alt que, descoberta la fama i la riquesa a Toledo, el Greco va aplicar això de la sèrie al comerç. El seu fill Jorge Manuel apareixia als contractes tardans per garantir el lliurament d’una obra ja pagada. I era la cara visible d’un taller sobredimensionat però que després de l’encàrrec de
L’enterrament del comte d’Orgaz no va tenir comandes importants.
L’exposició incideix a atorgar a escriptors i pintors francesos dels segles XIX i XX la celebritat pòstuma del Greco. Kientz ho explica així: “Si Velázquez és el pintor dels pintors, el Greco és el pintor dels escriptors. Si Velázquez és una revelació per a la generació romàntica, el Greco va entusiasmar les avantguardes del segle XX, i en especial Picasso”. A més a més, segons l’especialista Véronique Gerard Powell, “a començaments del segle passat el mercat de l’art era més actiu a França que a Espanya, i París va concentrar el comerç de l’obra del Greco”. Al seu torn, Javier Barón evoca una relació entre
Montagne Sainte-Victoire, de Cézanne, i Vista de Toledo, del Greco. Recorda que per Ortega y Gasset Cézanne constituïa “una introducció al Greco”. I que Josep Maria Sert “somiava d’organitzar a Madrid una exposició de parelles estètiques francoespanyoles: GoyaManet, Velázquez-Degas i Cézanne amb “certs Greco”.
Picasso oposava Velázquez al Greco. “És normal –diu Kientz–, perquè el Greco és dels seus; un cubista, per la desconstrucció de la
El Greco és l’últim mestre renaixentista i el primer gran pintor del segle d’or
Ortega y Gasset deia que Cézanne suposava una introducció a l’obra del Greco
imatge; un fauve, un marginal de la pintura antiga”.
L’exposició atribueix al Greco la responsabilitat en el naixement de la pintura moderna a França. Justificada també perquè és un espectacle: hi ha detalls cinematogràfics, cinema en color, en diversos quadres. No es mira el Greco com un Tintoretto, sinó com una obra de Kandinski, Chagall o Picasso. Ho van deixar escrit Apollinaire i Hemingway, Cocteau i Malraux. També que la gran originalitat del Greco toledà va consistir a unir tradició i modernitat.