Una professió nociva (o no)
El Museu del Disseny revisa les idees de Victor Papanek i la seva empremta en el present
Hi ha professions més nocives que el disseny industrial, però molt poques”, va escriure Victor Papanek (19231998) a Disseny per al món real, un llibre visionari en què, ja el 1971, el dissenyador i activista carregava contra els seus col·legues perquè produïen productes inútils, innecessaris i insegurs, perquè malbarataven recursos naturals i perquè ignoraven la seva responsabilitat ètica i social. Evidentment, la reacció dels seus companys va ser furibunda. El van atacar, el van ridiculitzar i, fins i tot, va patir intents de boicot. Però, contra tot pronòstic, l’obra es va traduir a una vintena d’idiomes, i avui continua sent el llibre de disseny més llegit a tot el món. Són les seves idees –i no els seus dissenys– les que fan ressonar la figura de Papanek en un segle XXI angoixat per la desigualtat i el canvi climàtic. La seva defensa d’un disseny ecològic i humanista, però sobretot la seva concepció de la disciplina com una eina política per a la transformació social.
Ara això, que va ser revolucionari per a l’època, és àmpliament acceptat: el disseny realment és important, no només per com formem i ordenem el nostre món, sinó també perquè determina l’impacte que tenim en aquest món. Tot està connectat. Això explica el títol de la retrospectiva que el Museu del Disseny dedica a Papanek: La política del disseny. Es tracta d’una coproducció amb el Vitra Design Museum de Weil am Rhein –on es va inaugurar l’any passat– en què ha col·laborat la Fundació Papanek de Viena. “No és la mostra sobre el típic dissenyador mascle, blanc, del segle XX. D’aquestes n’hi ha moltes. Aquí el que és important són les seves idees i el seu impacte durador al segle XXI”, assenyala Alison J. Clarke, directora de la fundació que porta el nom del dissenyador i comissària de l’exposició (oberta fins al febrer) amb Amelie Klein, conservadora del museu alemany.
Nascut a Viena, de pares jueus, va arribar a Nova York amb 15 anys fugint del nazisme. Va estudiar disseny i arquitectura a la Cooper Union i després va treballar a l’escola del seu admirat Frank Lloyd Wright. Va provar sort en el disseny industrial al capdavant del seu propi estudi, que va batejar com a Clínica de Disseny, amb resultats vergonyants per a ell, tot i que avui continuen semblant convincents, i la seva cadira Samson, per exemple, figura en el cànon del disseny modern. Als anys seixanta inicia una crítica al consumisme –fins i tot té un programa propi a la televisió, Design dimension–, i amb els seus alumnes del Carolina State College desenvolupa una de les primeres tendes d’ajuda humanitària, un equip de jocs per a nens amb paràlisi cerebral, un taxi accessible per a persones amb discapacitat o, ja als setanta, un receptor de ràdio de baix cost pensat per a països en desenvolupament compost en part de fems de vaca.
Les comissàries subratllen el paper pioner en l’anomenat disseny social o alternatiu, però estan lluny de voler-lo convertir en un “guru” o un “heroi”: el seu esperit crític connecta amb el de tota una època, diuen, i el seu pensament està connectat amb el de coetanis com McLuhan o Ralph Nader, amb un llibre, Inseguro a cualquier velocidad (1965), que va posar en perill la indústria nord-americana de l’automòbil.
L’exposició, i el mateix Papanek, guanya en interès quan arriba un present amb un peu en el futur, on s’han reunit obres d’una vintena de creadors –els grans
Papanek, dissenyador i activista, concebia el disseny com una eina política per a la transformació social
reptes dels anys seixanta tornen a ressonar–, entre les quals destaquen una gran ciutat voladora de Tomás Saraceno (tot està connectat), el projecte del col·lectiu Forensic Architecture a Síria (trasllada a maquetes crims de guerra documentats per ser utilitzades com a proves davant la justícia) o les fàbriques tèxtils sense processos de tintura tòxics concebudes per Natsai Audrey Chieza, que ha investigat el tenyit de teixits per part d’organismes vius.