Goig interromput

Mark Lanegan no va acabar el concert a Barcelona dins el Cruïlla de Tardor. Tot anava bé fins que, cap al novè tema, hi va començar a haver problemes de so que van anar in crescendo. Quan havia passat una hora, el músic (molt emprenyat) i la seva banda van abandonar l’escenari sense acabar Harborview Hospital. Minuts després ens van informar per megafonia que l’actuació quedava suspesa, i es va precisar que hi havia discrepàncies entre l’artista i la sala sobre la responsabilitat dels problemes.

Més enllà de les interioritats o culpabilitats, va ser una llàstima: un goig interromput, una situació doblement dolorosa tenint en compte que l’ex-Screaming Trees estava particularment inspirat presentant el recent Somebody’s knocking, de què va arribar a interpretar quatre temes, amb un esment especial per a Disbelief suspension i Stitch it up. Amb una veu esquerdada i una actitud que fascina i alhora fa una mica de por, Lanegan i els cinc excel·lents músics que l’acompanyaven van embastar fins a 13 temes, entre els quals hi havia Deepest shade (The Twilight Singers).

El malestar generat pels errors tècnics i el desenllaç final van entelar una nit en què, tot i això, també es van viure moments d’alegria. Lanegan factura cançons rodones que, com la flamant Letter never sent o Beehive, t’arrosseguen quan sonen amb un subtil punt atrotinat que no fa res més que augmentar els seus encants. I ja no parlem d’una determinada i subjugadora pinzellada confessional present a Sister o l’accidentada Bleeding muddy water. Esperem que, un dia no gaire llunyà, puguem gaudir del seu talent sense sorpreses.

DONAT PUTX