Quants érem?
Segons els organitzadors, més de 400.000; segons la Guàrdia Urbana, 80.000. Em pregunto: quina àrea es va considerar que incloïa la manifestació? Exclusivament el passeig de Gràcia? Si fos així, 80.000 persones em semblen poques, però aquesta no és la qüestió.
Davant de la Pedrera, la multitud ens va aclaparar de tal manera que, com molts d’altres, agafant el nostre teckel en braços, ens vam desplaçar cap a la rambla Catalunya. La rambla Catalunya era plena de manifestants, però s’hi podia circular. La majoria baixàvem cap a la plaça Catalunya, però molts passejaven tranquil·lament a la inversa. Comprenem que aquesta multitud anàrquica de manifestants és molt difícil de quantificar. No ens enganyem: els independentistes ho fan molt millor. Són molt més obedients, molt més organitzats. Escullen llocs diàfans, com la Meridiana. Tenen assignats els llocs que han d’ocupar, als quals arriben disciplinadament, i d’allà no es mouen. Juguen a voleibol, canten les seves consignes patriòtiques, fan castells i s’esperen pacientment a escoltar els discursos. Després uns quants, és veritat, es dediquen a incendiar la ciutat.
Dubto que puguem aprendre d’ells. En aquesta competició ens guanyaran per golejada. No em sembla malament el tipus de manifestació que estem inventant. Anar a passar-ho bé un matí de diumenge, constatar que n’hi ha moltíssims que pensen com tu, abraçar amics que no veies fa anys, no atendre els discursos, parar en una terrassa a prendre unes canyes. A la Rambla, al Zurich, a la rambla Catalunya, a les travessies horitzontals pròximes al centre, a la Diagonal...
Naturalment, allà no se’ns pot quantificar, però ens sentim acompanyats per gent molt diversa, però pròxima en l’essencial. Per això hi anem, perquè, encara que no portin una bandera de Catalunya, d’Espanya o de la Unió Europea, se’ls nota el bon rotllo. Ens sembla que som molts que ho estem demostrant, o almenys ens ho estem demostrant. Malgrat que apareguem tan poc als mitjans i siguem tan poc reconeguts, premiats i subvencionats, existim. Per això, tot i que compartim l’aversió a les multituds i a les proclames patriòtiques per les quals molts amics constitucionalistes refusen anar-hi, nosaltres sí que ho fem.
Com qualsevol obra en estat embrionari, necessita algun element de disseny. Si no hi ha manera que obeïm fidelment consignes organitzatives, difícilment aconseguirem imatges dignes de ser filmades per Leni Riefenstahl. Això nostre és més aleatori, de geometria menys euclidiana, més fractal. És difícil definir-li un centre, projectar una direcció i un sentit de marxa, situar una estrada, que els portaveus es deixin veure i es facin sentir, que els polítics ocupin un lloc preferent... No sé, li hauríem de posar imaginació; la nostra referència, més que l’habitual manifestació de protesta, hauria de ser la Feria de Abril. Allà sí que s’aconsegueix saber, més o menys, la gent que hi va.