“Em sento com els vells trobadors, cantant el que veus”
Glen Hansard actua al Palau de la Música dins del Festival del Mil·lenni
“La clau del directe és que, si el xou és bo, entres en una dimensió sobrenatural”
Fa pocs mesos se’l va poder veure i escoltar a l’escenari del Palau Sant Jordi, compartint vetllada amb el pearl jam Eddie Vedder. Ara el cantant i músic irlandès –de carrera brillant, tant en solitari com al capdavant de The Frames– torna a la capital per presentar el seu nou àlbum This wild willing, una obra que sonorament suposa un canvi significatiu en la seva carrera. Emmarcat en el Festival del Mil·lenni, el concert tindrà lloc en un Palau de la Música (21 h) que porta records a Hansard, que respon telefònicament a La Vanguardia passejant amb el seu gos des de Dublín.
S’està convertint en un assidu de Barcelona.
Gran ciutat, encara que les imatges dels focs que es veuen en els informatius siguin tristes. On tocarem, per cert, és un espai meravellós. Recordo que el 2005 després de tocar als carrers del Gòtic vaig anar a veure un concert de Beethoven i portava la meva pandereta. I recordo com la gent em mirava entre molesta i al·lucinada mentre jo acompanyava suaument l’obra. Va ser una cosa estúpida però divertida i, això sí, el concert va ser meravellós.
Què proposa per a aquesta nit?
Sobretot el meu últim disc, esclar, amb arranjaments que hem fet
gràcies a Javier Mas, que en aquesta gira el tinc com a guitarrista. Ell tocarà les peces que a l’àlbum interpreten els germans iranians Khoshravesh; pot ser una nit excitant.
No ha estat difícil traslladar al directe les cançons d’aquell àlbum en què es combinen atmosferes orientals amb pinzellades electròniques?
Bé, de fet cada nit adaptem el repertori en funció de com sentim l’atmosfera a part d’una base de temes inamovibles. L’única dificultat relativa ha estat traslladar aquelles tonades, però tenint músics
com els que m’acompanyen tot és més fàcil. A més, a Barcelona, se’ns unirà una violinista brillantíssima de París que procedeix del circuit circense.
Els fets canten. A la seva gira actual, pràcticament cada dia o cada dos té un concert. Se sent un privilegiat?
Aviam..., soc un músic pencaire, sempre he treballat de músic pràcticament des de petit, començant als carrers. I m’agrada fer gires de ciutat en ciutat de manera intensa. No ho sé, en aquest aspecte em poso com els vells trobadors, en el sentit que recorres els camins, tractes amb la gent i cantes el que veus i sents. Aquesta connexió creativa és el que la gent ve a gaudir i a formar-ne part. Un concert és un tot: el públic i l’intèrpret. I crec que a la gent li agrada la música en viu perquè quan van a un concert veuen
que pot passar un fet transformador. Per mi, els discos estan bé, però el que és realment màgic és el fet de tocar en directe.
Per això té una agenda tan activa, oi?
Quan un xou és realment bo entres en una dimensió sobrenatural. Quan aconsegueixes oblidar el present en aquell moment és quan alguna cosa realment autèntica està passant. Aquesta és la meva droga: estar davant del públic i compartir les meves cançons.
Canvi de tema. Per fer el seu flamant àlbum, This wild willing, va decidir anar-se’n a París, oi?
Sí, per cap raó en especial. El centre de cultura irlandesa de París em va oferir una habitació durant dos mesos, em vaig estar en un vell monestir al centre de la ciutat. Molt modest i senzill. I vaig pensar que era una oportunitat genial per canviar de rutina. No tenia cap pla de fer cançons noves; simplement volia escriure allò que em passés per la ment. Però una vegada allà vaig conèixer aquells germans iranians en una festa. Es van posar a tocar música persa i jo em vaig posar a interpretar melodies irlandeses, i em vaig quedar al·lucinat de com encaixaven. I d’allà vam entrar a l’estudi d’enregistrament, vaig cridar el meu tècnic, un parell de músics electrònics, i al cap de tres o quatre dies va sortir això. Vaig anar a l’estudi sense idees preconcebudes i va passar una cosa màgica. Estic molt content amb el resultat, no havia fet mai un disc així, i estava molt allunyat del que havia fet fins ara. I a més és l’àlbum que reflecteix més bé la música que escolto habitualment. En el futur seguiré aquesta línia de treball, segur.