El tsunami, a la gespa
Messi proclama la seva tornada en un Camp Nou reivindicatiu però cívic
Tres dies després del partit que no es podia jugar al Camp Nou (anteriorment conegut com el clàssic BarçaMadrid) hi va haver partit al Camp Nou. I es va jugar a la gespa i es va protestar a la grada. El que passa des de fa molt de temps a l’Estadi. Sense necessitat de catalogar la visita del Valladolid d’alt risc. Sense haver d’ajornar-lo ni intercanviar l’ordre dels partits. Perquè ningú no va considerar “una qüestió d’Estat” com defineix Javier Tebas, el president de LaLiga, el duel entre els dos grans, polititzant el futbol.
Aliè a totes les manifestacions, les reivindicacions, els aldarulls, les protestes, les càrregues i les barricades, Leo Messi va demostrar que a ell sí que li importen els partits. Dos gols i dues assistències, un doble doble, un tsunami que va propiciar una maneta a l’equip val·lisoletà. Un vendaval tan meravellós com estratosfèric que ja és un clàssic, com la castanyada i els panellets, que no sorprèn però que esclafa l’esperances dels rivals, incapaços de resistir.
Era el primer matx al coliseu barcelonista després del 14 d’octubre, el dilluns que es va saber la sentència del Tribunal Suprem. I, sens dubte, això va provocar que les mostres de descontentament en el públic fossin més visibles i explícites. Però també l’equip de Valverde va brillar més que a Praga fa una setmana.
Hi va haver més pancartes, més banderes i més càntics. Quan els jugadors van saltar al terreny de joc, es van desplegar dues pancartes gegants des de la segona graderia. “Independència” i “Llibertat”, es llegia en uns llençols grocs fabricats per Òmnium i l’Assemblea, que normalment s’esperen als partits europeus per tenir més visibilitat.
També l’espai d’animació va ser més reivindicatiu que habitualment. Al minut 17 de cada part van cridar amb força i amb una altra gran pancarta van demanar la “llibertat dels presos polítics, els detinguts i els exiliats”. A més des d’aquella zona del gol nord es van proferir crits de “Buch, dimissió” i “Prou repressió”. El conseller de l’Interior, en boca de tots aquests dies per l’actuació dels Mossos, els va sentir dues vegades des de la llotja d’autoritats.
No hi va haver més incidents destacats en una afició cívica. Aquí es va acabar tot. Els únics infiltrats que es van veure van ser Lenglet i Arturo Vidal, infiltrats amb els quals no es compta en principi per colar-se en una golejada. El central francès es va convertir en el tretzè futbolista del Barça que marca en els 13 partits d’aquesta temporada. “No està malament per anar a la guerra amb ell. En els mals moments, el paio no et deixa. Aquest és l’Arturo”, va dir Guardiola a Catalunya Ràdio sobre el xilè, que a primera línia del front va tornar a posar el Barcelona al davant.
El que no era clàssic ni habitual és que el 5 d’octubre el compte de gols de Leo Messi encara fos en blanc. Des d’aleshores l’argentí ha començat a posar-hi remei. Quatre partits i cinc gols a Sevilla, Eibar, Sparta de Praga i al Valladolid (2).
El primer, amb el seu gol número 50 de falta directa entre el Barça i l’Argentina. El segon, amb un control amb la cuixa a l’àrea i una rematada potent. Van ser dos gols i dues assistències però haurien pogut ser-ne tres i tres. Messi va intentar regalar un gol a Ansu Fati, que demà farà 17 anys, però el guineà no la va encertar al principi de la segona part davant Masip. I en l’última jugada el xut per al seu primer hat-trick de l’any li va marxar molt a prop del pal. Ha tornat.
Miquel Buch va sentir des de la llotja com l’espai d’animació demanava dos cops que dimitís