La campanya britànica comença en un clima de tensió i amenaces
Les amenaces rebudes fan que molts diputats no optin a la reelecció
Els candidats a les eleccions britàniques del 12 de desembre van estrenar ahir la precampanya electoral més enrarida dels darrers temps. L’última sessió de control abans de la dissolució del Parlament va obrir un període que estarà marcat pels insults i per unes amenaces que han motivat que diputats dels dos grans partits no optin a la reelecció.
Boris Johnson i Jeremy Corbyn van aprofitar ahir l’última sessió de control abans de la dissolució del Parlament per sortir disparats cap a la cita electoral del 12 de desembre, com si fossin Lewis Hamilton en una cursa de fórmula 1 o dos cavalls –amb perdó per als cavalls, animals nobles– al derbi de Kentucky. Però una campanya és com allò de córrer al futbol, no guanya qui més quilòmetres fa.
Conservadors i laboristes són com el Barça dels dies dolents, i consideren que els punts són seus per dret propi, sense necessitat de suar massa la samarreta, només el just. El sistema electoral majoritari del Regne Unit els afavoreix, a l’estar dividit el país en 650 circumscripcions, que s’emporta el que obté més vots, encara que sigui només per un de diferència. La gran majoria són, per composició demogràfica i tradició, feu d’un dels dos grans partits.
Els liberaldemòcrates, i en gran manera encara els Verds i el Partit del Brexit (ultradreta) de Nigel Farage, són, en canvi, com l’Slavia de Praga, el Bayer Leverkusen o el Granada. És a dir, es maten a córrer, però els vots que conquereixen no es tradueixen en escons, perquè a la majoria de llocs sempre hi ha un laborista o un conservador que els supera, per bo que sigui el seu resultat. Però de tant en tant es produeix alguna sorpresa, com en el futbol.
L’exemple més flagrant van ser les eleccions generals del 2015, en les que l’UKIP (predecessor del Partit del Brexit) es va emportar 3,8 milions de vots, un 12,6% del total, i això només es va traduir en un escó. El 2017, un 7,4% de suport a escala nacional als liberaldemòcrates es va traduir en tan sols dotze diputats (el cas dels nacionalistes escocesos i gal·lesos, i dels partits d’Irlanda del Nord, és diferent perquè competeixen en una zona geogràfica molt més reduïda).
És una equació que es prolonga des de temps immemorials, però les eleccions del 12 de desembre seran excepcionals i poden produir resultats també excepcionals. D’una banda, es tractarà d’un segon referèndum encavalcat sobre el Brexit, perquè la gent és conscient de què votar als tories (o a Farage) és ratificar la sortida d’Europa, i votar els altres partits és frenar-la, o si més no qüestionar-la. Però a més d’això, són un judici a una dècada d’austeritat, al deteriorament dels serveis públics, a la reducció dels serveis socials, als efectes de la globalització i a les personalitats de Boris Johnson i Jeremy Corbyn. Cap primer ministre britànic no havia estat tan impopular tan sols tres mesos després d’arribar al càrrec. Però a l’hora de desplaure als votants –de totes les edats i classes socials-, el líder de l’oposició encara no el supera. Fins i tot dins del seu propi partit molt pocs el veuen com un líder del país en potència.
El xoc entre tots dos ahir als Comuns va ser un avançament del que seran les properes cinc setmanes. Johnson va ridiculitzar els dubtes del rival i va dir que només un vot per ell propiciarà el Brexit, farà que es compleixi el resultat del referèndum i que el país es pugui dedicar a afrontar la resta dels seus problemes (en cap moment no admet que les negociacions amb Europa per a un tractat comercial es prolongaran anys i anys). Corbyn va respondre que els comicis del 12 de desembre “són una oportunitat històrica d’aconseguir un canvi de debò”. Johnson es va presentar com el candidat de la llei i l’ordre i va prometre diners per a escoles i hospitals. Corbyn va afirmar que el que faria en realitat és privatitzar la sanitat pública com li demana Trump, i que el que toca és tornar a nacionalitzar l’aigua, l’electricitat, el gas i els ferrocarrils perquè els monopolis deixin d’esprémer els consumidors.
El clima enverinat, no només de ressentiment sinó fins i tot d’odi, que s’ha apoderat de la política britànica per culpa del Brexit ha fet que de moment 57 diputats, una xifra rècord, hagin anunciat que no es presenten a la reelecció. En alguns casos és perquè ja no tenen la confiança del seu partit. En d’altres, perquè estan convençuts que perdrien l’escó, o per motius familiars, professionals o de salut. Però en d’altres és per avorriment, perquè estan cansats de ser insultats pels qui no pensen com ells, i de rebre amenaces de mort. Les principals víctimes d’aquesta ira han estat els conservadors proeuropeus i els laboristes euroescèptics. A la llarga llista de renúncies es van afegir ahir les d’Amber Rudd, ex-ministra d’Interior que va arribar a ser considerada una potencial líder tory, i David Liddington, ex-cap de gabinet de May.
En política, com en futbol, generalment guanya el que és millor, no el que corre més. Però quan les forces estan equilibrades, qualsevol factor pot ser decisiu. Els liberals hi confien per desafiar el monopoli dels tories i el Labour amb el seu missatge anti-Brexit.
Les eleccions del desembre que ve poden oferir sorpreses per l’excepcional situació
El sistema majoritari afavoreix els ‘tories’ i el Labour, mentre que perjudica Verds i liberaldemòcrates