El Congrés dels EUA reconeix i condemna el genocidi armeni
“És una venjança per haver-los espatllat els plans a Síria”, contesta Ankara
“És una venjança per haver-los espatllat els plans a Síria”. Així va qualificar el ministre d’Exteriors de Turquia, Mevlut Çavusoglu, la resolució del Congrés dels EUA que reconeix “el genocidi armeni”. Per augmentar l’efecte, la Cambra baixa dels Estats Units va escollir el dia de la República turca per condemnar el seu predecessor otomà per les matances d’armenis durant la Primera Guerra Mundial. També va proposar sancions per l’operació turca Manantial de Pau al nord de Síria.
“Aquesta decisió vergonyosa d’explotar la història amb finalitats polítiques és nul·la per al nostre Govern i poble”, ha dit Çavusoglu. El president Erdogan ha afegit que “l’acusació és un gran insult” i ha cridat a una investigació conjunta per part d’historiadors turcs i armenis. Ankara ha convocat l’ambaixador dels EUA. En realitat, els congressistes dels Estats Units ja havien reconegut en dues ocasions l’esmentat genocidi, en els anys setanta i vuitanta, però després el Senat li va posar fre per no danyar les relacions amb un aliat estratègic. L’esmentada prevenció sembla haver desaparegut.
Així mateix, el Congrés també crida el president Trump a adoptar sancions contra Turquia per la seva adquisició de míssils russos. També contra el banc públic Halkbank –investigat abans per les seves transaccions amb l’Iran– i qualsevol que operi significativament amb l’exèrcit turc.
La votació es desenvolupava a Washintgon mentre el Bòsfor d’Istanbul s’il·luminava amb focs artificials com no es recordaven, no per haver guanyat la guerra de Síria
–els EUA i Turquia són al mateix bàndol perdedor– sinó perquè el nou alcalde republicà vol tornar a celebrar les festes nacionals i laiques amb magnificència.
Al barri de Kadiköy, moltes cases estaven poblades per grecs i armenis. Dels primers ja no en queda gairebé cap, i dels segons, molt pocs, encara que ahir algun entrava –bastants joves i d’un en un– a l’església catòlica armènia, rarament oberta.
Més a baix, a l’església ortodoxa armènia, hi havia una dotzena de ciris encesos. El capellà, de barba tan negra com blanc era el seu somriure, coneixia la decisió de Washington: “Nosaltres no ens ocupem de problemes polítics, només religiosos”.
Pocs historiadors posen en dubte les marxes de la mort que van portar a centenars de milers d’armenis i assiris fins al desert sirià. D’altres van ser assassinats in situ. Però els botxins otomans no eren només turcs. De fet, majoritàriament eren kurds. Els seus veïns. Qamixli, que paradoxalment acabaria convertint-se en efímera capital de la Rojava kurda, va ser fundada fa un segle per cristians que fugien d’aquella persecució.
Els autors intel·lectuals eren a Istanbul –Constantinoble– i no eren kurds, encara que sovint eren aclamats per la premsa d’altres minories. Els Tres Baixàs, que van planificar les matances de cristians, no van aconseguir tot i això escapar-se de la revenja armènia i van morir assassinats a milers de quilòmetres sis anys després.
Aquelles matances d’armenis –aquesta era la denominació coetània ja que no existia encara el terme genocidi– van ser un anunci del que hauria de venir, en la pugna entre Alemanya –que donava suport als otomans– i Rússia.
En un gir històric, demà els exèrcits de Turquia i de Rússia comencen a patrullar conjuntament l’anomenada zona de seguretat a la frontera turco-siriana.