El federalisme de posar i treure
He sentit coses que vosaltres no creuríeu. A una distància de metre i mig, he sentit a Pedro Sánchez dir: “Catalunya és una nació i Espanya una nació de nacions”.
21 d’abril del 2017, en una oficina del carrer Bárbara de Braganza de Madrid, cedida per la professional de la comunicació que l’assessorava en les primàries socialistes. Una oficina senzilla per a un home que s’enfrontava amb molt pocs mitjans al potent aparell polític del seu partit.
Recordo molt bé aquella entrevista a Sánchez per a La Vanguardia, ja que va ser una de les poques que va publicar un diari d’àmplia difusió. El defenestrat no agradava gens a l’establishment espanyol. En aquells moments hi havia un menyspreu manifest a la premsa de Madrid cap a l’“intrús” que podia posar en risc la dolça lluna de mel entre Mariano Rajoy i la prudent comissió gestora del PSOE. En poques paraules, la consigna era: a Sánchez, ni aigua. Alguns es van quedar sense respiració quan va guanyar les primàries.
“Catalunya és una nació, i Espanya, una nació de nacions”. Sánchez reprenia el plantejament de l’històric socialista castellà Anselmo Carretero, que des del seu exili a Mèxic va elaborar una teoria general sobre les nacionalitats espanyoles. (Les tesis de Carretero van inspirar la inclusió del terme nacionalitat a l’article 2 de la Constitució.) L’endemà de l’entrevista, el candidat havia d’anar a Barcelona per obtenir el vot dels militants del PSC a la seva candidatura. El va obtenir.
Des d’aleshores ha passat una eternitat i el president Sánchez, un home tenaç que fins ara ha guanyat totes les seves apostes, s’ha transformat en el gat de Schrödinger de la política espanyola. És capaç d’estar en dues posicions alhora, com els electrons de la física quàntica. Promet un govern progressista als votants de Podem, alhora que festeja el Partit Popular per a una futura política de Concertació Nacional, que molt probablement és el que veurem després del 10 de novembre. Vol conservar els dos milions de vots que havien anat a Podem i han tornat al PSOE, i també vol recollir els nàufrags de Ciutadans. Un dia propulsa la càpsula d’Íñigo Errejón i la setmana següent la neutralitza amb una capa de silenci. En les últimes hores hem vist com el federalisme era viu i mort alhora com el gat del físic austríac Erwin Schrödinger. Dimarts ens fiquem al llit sense federalisme al programa electoral del PSOE i dimecres ens llevem amb el federalisme una altra vegada a lloc, després d’una trucada, cal suposar que enèrgica, de Miquel Iceta al carrer Ferraz.
El PSOE té un problema. Més d’un, és cert. Però n’hi ha un que explica la seva actual fenomenologia quàntica. Des de fa setmanes oscil·la constantment entre el 26% i el 30% en les projeccions de vot. Sánchez diu que no hi
El PSOE oscil·la aquests dies entre un 26% i un 30% dels vots segons les notícies que arriben de Catalunya
haurà indult per als polítics catalans condemnats pel Tribunal Suprem: puja al 30%. Hi ha foc als carrers de Barcelona: baixa al 26%. No agafa el telèfon a Joaquim Torra: torna a pujar. Els CDR col·lapsen l’estació de Sants: baixa. Elimina el federalisme al seu programa: comença a pujar a l’Espanya interior, però podria estimbar-se a Catalunya, València i les Balears.
La física quàntica et pot fer una mala passada si no calibres bé la repetició d’eleccions en una nació de nacions inflamada.