Torna el pessimisme
Quan aquesta edició de La Vanguardia s’hagi quedat vella, que serà aquesta nit, ja estarem en campanya electoral. “En campanya electoral?”, es deu demanar vostè, que fa mesos que està bombardejat per enquestes d’intenció de vot, ebri de mítings i paraules i fins i tot potser cansat de tant d’electoralisme. Bé, doncs animi’s: d’aquí deu dies podrà votar, fins i tot si és independentista. I el que vostè i jo ens hi juguem en aquest temps no és només qui formarà govern, sinó si hi haurà govern, si sortirà un escenari ingovernable com el precedent o si el secessionisme aconseguirà, per fi, la majoria social a Catalunya. Per tant, són unes eleccions transcendentals. Totes ho són, però el país no suportaria una nova repetició de les urnes i el sobiranisme no seria igual amb majoria social.
En aquest moment, i fins a les enquestes privades del cap de setmana, estem condicionats pel baròmetre del CIS, que puja als altars Pedro Sánchez, baixa Pablo Casado del seu altar dels cent escons i dona ales a Esquerra Republicana i la CUP. I una altra cosa que crida l’atenció, si el baròmetre és creïble: Espanya, abans dels fets de Barcelona i del xou de Franco, era un país d’esquerres. Tan d’esquerres que el seu bloc té 12 punts percentuals d’avantatge sobre el bloc conservador. No sabem si això continuarà vigent. I, sobretot, no sabem si aquesta constatació ideològica ara fa inevitable la coalició del PSOE i Unides Podem. O tant se val qualsevol formació de govern, per tal que sigui estable, com demana l’Empresa Familiar? Aquest hauria de ser un dels debats fonamentals de la campanya, però se’ns escamotejarà.
El pitjor del moment potser és l’ambient social en què es desenvoluparà aquesta campanya: és un clima molt negatiu. Dades que també figuren al baròmetre del CIS: no arriba a un 2% el nombre de ciutadans que veuen bé o molt bé la situació política i no arriben a un 4% els qui qualifiquen de bona o molt bona la situació
Una gran majoria dels espanyols veuen dolenta o molt dolenta la situació política i econòmica
econòmica. Veuen dolenta o molt dolenta la situació política gairebé un 80% dels consultats; i dolenta o molt dolenta la situació econòmica, més d’un 60%. Senyors, encara que la dada no sigui nova, som un altre cop en el pessimisme històric.
També aquest detall, no tan menor, fa que les eleccions siguin transcendentals. Espanya necessita sortir de la percepció de crisi política, perquè un grau de pessimisme tan alt amenaça la mateixa democràcia. I necessita sortir del negativisme econòmic, perquè és l’aportació psicològica al refredament, pròleg de la recessió. Espanya necessita, en suma, que els líders no es recreïn en la desgràcia i sàpiguen ser, com es definia Adolfo Suárez el 1977, “venedors d’il·lusions”. Per no haver-ho estat es va enfonsar Casado a l’abril. Per la mateixa raó es pot enfonsar Albert Rivera al novembre. I reconeguem-ho: en temps de tribulació, només els independentistes venen als seus una mica d’il·lusió. Potser falsa, però il·lusió.