La protesta, el desordre, la llei
En democràcia, vulnerar la llei és un error que ens allunya de la solució del problema
Cada dia se’ns ofereixen noves proves que la reivindicació independentista, ara centrada en les protestes contra la sentència del Suprem en el judici de l’1-O, ha entrat en una nova fase. Des que, segons fonts policials, Puigdemont es va reunir a Ginebra a començaments de setembre amb el seu vicari ara al capdavant de la Generalitat i amb dirigents de partits i entitats independentistes, des que a continuació va començar a actuar la plataforma acèfala Tsunami Democràtic, les protestes de carrer han adquirit un altre caire. El sobiranisme continua definint-se com un moviment pacífic. Però a la pràctica ja no s’expressa, únicament, com ho va fer en les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre a partir del 2012. Ara prova, amb diferents graus de violència, d’alterar l’ordre públic i l’activitat ciutadana. La mateixa presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, en una desafortunada declaració, ha donat suport tàcitament a aquesta manera de procedir en afirmar que “són aquests incidents els que fan que estiguem en la premsa internacional”. Hi estem, sí. Però no pas a fi de bé.
La primera expressió d’aquesta nova etapa es va viure el 14 d’octubre a l’aeroport del Prat, que el Tsunami va intentar col·lapsar, amb el consegüent perjudici per als viatgers. Tot seguit, en un preocupant salt d’escala, les protestes van incendiar les nits de Barcelona i d’altres ciutats. Unes 600 persones van requerir assistència mèdica després de participar en les esmentades protestes, sent diversos els ferits de gravetat. Ahir, Pedro Sánchez, president del Govern en funcions i candidat socialista el 10-N, va ser escridassat a Viladecans.
Mentrestant, hem assistit a sabotatges de vies fèrries que comporten un perill seriós per als usuaris del tren, a talls de carreteres i carrers, a bloquejos d’estacions, a tancaments d’universitats, a atacs a seus de partits o a la reiterada conversió dels partits del Barça en caixes de ressonància per a l’independentisme. La llista ja és llarga i es continua estenent.
Sempre en aquesta línia, s’han convocat accions encara per concretar per a les dates que envolten les eleccions del 10-N. Concretament, per al 9 (jornada de reflexió), 11, 12 i 13 de novembre. Els Mossos estudien la possibilitat que aquestes protestes es produeixin també el dia de les eleccions, la qual cosa interferiria en el seu desenvolupament. Tant a Catalunya, amb unes conseqüències encara incertes, com a la resta d’Espanya, on una agitació sorollosa aquí podria beneficiar les opcions de dreta i d’extrema dreta en l’esfera estatal.
Part de l’independentisme ha portat a tal extrem la fe en la seva causa, en la seva bondat i en el seu relat, que ja comença a creure’s per sobre del bé i del mal, i de l’escrutini de la llei. En això s’equivoca. Igual com els fets de setembre del 2017 van tenir efectes penals per als seus responsables; igual com els disturbis de fa dues setmanes els tindran potser per a alguns dels seus autors, certes alteracions de la jornada electoral també podrien tenir-los. La llei orgànica del Règim Electoral General és transparent: preveu penes de presó d’entre sis mesos i tres anys “per als qui amb violència o intimidació pressionin sobre els electors perquè no exerceixin el seu dret”. També hi ha penes per als que “pertorbin greument l’ordre en qualsevol acte electoral”. Així ho diu la llei, el desconeixement de la qual no eximeix del seu compliment.
Les protestes són legítimes... fins que causen desordres acompanyats de danys de consideració. En tals casos, la llei acaba intervenint, i es jutja els responsables. És lògic que sigui així. Perquè ningú no pot situar-se per damunt d’ella, i perquè no hi ha millor garant de la convivència que la pròpia llei. En democràcia, vulnerar la llei és un error que ens allunya de la solució del problema; més encara si aquest error es comet expressament i sense prou suports. I vehicula, a més a més, un pèssim auguri per al nou ordre que es pretén implantar.