Davant el fracàs de la política democràtica

La dura sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents independentistes catalans significa un greu trencament polític entre l’Estat espanyol i una bona part de la població de Catalunya. És, de fet, un fracàs del sistema democràtic perquè es tracta d’una problemàtica política que mai hauria d’haver arribat als tribunals. Ho hem escrit diverses vegades, un conflicte entre la vigent legalitat constitucional –fruit d’un pacte desigual de fa 40 anys– i la legitimitat democràtica –la reivindicació de voler canviar situacions considerades injustes– mai pot dirimir-se fora del marc de la negociació política. Si l’actual sistema autonòmic és qüestionat per la majoria dels ciutadans de Catalunya i les seves institucions, el sistema democràtic espanyol ha de tenir el procediment, i els seus dirigents l’obligació moral, per portar aquest problema a un espai de debat entre diferents propostes. En traspassar la responsabilitat de resoldre el problema als jutges i al Codi Penal, el govern de Mariano Rajoy va abdicar d’exercir la seva funció més essencial i ell mateix es negà a assumir el paper d’home d’Estat. Es tracta d’una actitud que degrada la vida democràtica. A l’Espanya dels segles XIX i XX, hi havia polítics que cridaven els militars perquè els resolguessin per la via autoritària els problemes que eren incapaços d’abordar. Ara, a inicis del segle XXI, sembla que els polítics espanyols han optat per apel·lar als jutges, uns altres funcionaris, en una nova i preocupant mostra d’irresponsabilitat política.

Ens trobem, avui, davant una sentència fortament influïda per la política, no sols pel mateix caràcter dels fets a jutjar sinó també per l’ambient que ha envoltat el judici. En un cas com aquest, d’interpretació de les conductes polítiques dels dirigents independentistes, la ideologia dels jutges és rellevant i pot prevaldre respecte del que és estrictament matèria jurídica. El conegut conservadorisme i unitarisme dels membres del Tribunal Suprem ja feia preveure una actitud reticent vers els dirigents catalans. En un judici polític com aquest, els jutges poden mostrar-se independents, però difícilment seran imparcials. No poden restar insensibles a l’ambient polític creat pels partits i pels mitjans espanyols que parlaven constantment de rebel·lió i de cop d’Estat i exigien penes severíssimes i exemplars.

A més, aquesta sentència pot significar una degradació de la vida democràtica, atès que el Tribunal Suprem ha fet una interpretació extensiva i desproporcionada –vetada per la Constitució– del concepte de sedició i, a més, ha vulnerat la inviolabilitat parlamentària. Aquesta interpretació pot esdevenir una amenaça per l’exercici de les llibertats de reunió i d’expressió, perquè posa en mans del govern, del color que sigui, un perillós procediment per criminalitzar qualsevol signe de dissidència ciutadana que podrà ser fàcilment considerat per la Fiscalia com un

aixecament tumultuari.

El fracàs de la política democràtica com a instrument per resoldre problemes també s’està evidenciant en l’increment de les actituds intransigents i en els esclats de violència. Mentre el Govern espanyol es nega a qualsevol diàleg polític amb la Generalitat i els partits catalans, es consolida l’escenari on l’anticatalanisme militant competeix per veure qui és el més agosarat en la demanda de mesures repressives. I per la part catalana, veiem el sorgiment, sobretot entre els més joves, de dures crítiques a la tàctica pacífica del moviment independentista a causa dels seus migrats resultats. La desproporcionada reacció punitiva de l’Estat i les excessives expectatives d’èxit creades per l’independentisme han provocat irritacions i frustracions que poden conduir a actituds radicals i violentes, com estem veient. I, a sobre, la manca de lideratge polític a Madrid i a Barcelona incrementa la sensació que els esdeveniments han desbordat els polítics, que avui es mostren incapaços de reconduir la situació. Utilitzant la terminologia del segle XIX, seria perillós que la vida política acabés en mans dels més exaltats i

intransigents i no dels moderats i benignes. Siguin quins siguin els resultats de les properes eleccions, sembla clar que durant molt de temps persistirà la inestabilitat política. Perquè la desafecció catalana és gran i es mantindrà mentre no hi hagi en la política espanyola mostres d’intel·ligència i de magnanimitat conciliadora, i en la catalana, de més sensatesa i realisme. L’existència dels dirigents independentistes empresonats dificultarà el diàleg i ja no diguem un hipotètic acord. No serà fàcil crear un clima propici per poder parlar, en primer lloc, de les mesures conciliadores a adoptar de cara als empresonats, siguin reformes del Codi Penal, indults o amnisties. I després vindrà el moment de pactar el procediment democràtic que verifiqui la relació política que els catalans volen tenir amb Espanya. Perquè la consulta als ciutadans és el mecanisme primordial per trobar una solució pacífica i democràtica.

Seria perillós que la política

acabés en mans dels més ‘exaltats i intransigents’ i no dels ‘moderats i benignes’