Fer-se’n càrrec

Que difícil és tractar amb els morts quan ens n’hem de fer càrrec personalment des del moment del fatal desenllaç. N’hi ha que decideixen enterrar i n’hi ha que decideixen incinerar (perquè fer-se’n càrrec suposa haver de decidir, com a representant del mort, entre aquestes dues opcions bàsiques). N’hi ha que enterren uns morts i n’incineren uns altres (perquè a una certa edat, és probable que ja t’hagis hagut de fer càrrec d’uns quants morts, i cadascun és diferent de l’anterior). És fàcil passar la nit del lloro, dubtant entre enterrar o incinerar: penses què hauria volgut ell o ella, penses també què vols tu, que al capdavall portes la creu d’estar viu i això també mereix una certa consideració. N’hi ha que opten per enterrar per allò de tenir el mort en un lloc públic i alegre el primer de novembre, quan el cementiri s’omple de flors i de gent. N’hi ha fins i tot que decideixen enterrar per poder anar a netejar regularment la làpida i canviar les flors. Passar un drap per la làpida és una gran raó per enterrar els teus morts en un nínxol. N’hi ha que incineren per poder-se quedar amb les cendres encara que no tinguin ni punyetera idea d’on entaforar-les. N’hi ha que no tenen tanta sort: el difunt ha deixat instruccions precises i caldrà emprendre aviat una d’aquestes excursions familiars a algun punt del mar o la muntanya on rematar la funció.

A la sortida, un cop resolta la qüestió del cos pròpiament dit, tampoc no se sap ben bé què fer. N’hi ha que miren de passar-s’ho tan bé com poden i diuen: “Això és el que voldrien els nostres morts, que ens fotéssim una bona paella”. Els morts, òbviament, no ho desmenteixen mai. N’hi ha, en canvi, que miren de passar-s’ho tan malament com poden: al cap i a la fi, això és el dol, no és tan sols no poder oblidar qui has estimat, és també no voler fer-ho. I després hi ha l’arribada a la casa buida. N’hi ha que mantenen la roba del difunt a l’armari molt de temps i n’hi ha que l’eliminen de seguida. La preocupació per la roba del difunt està força estesa, si hem de jutjar per la molt repetida (i estranya) pregunta: “Què faràs amb la seva roba?”. O potser no és la roba del difunt la que preocupa, potser és el viu el que necessita més espai a l’armari. Al capdavall, no tots podem fer com la reina Victòria, que va mantenir l’estudi del seu estimat Albert com si continués viu i va ordenar que li canviessin diàriament el llit i l’aigua per afaitar-se. Que n’és, de difícil, tractar amb els morts. Tant, que ni portant una pila de morts a l’esquena, mai no els acabem d’agafar el punt.