El fetge pedregat
Fa vora tres anys, en plena crisi hospitalària, vaig veure que una amiga, Maria Carmen Joaquima, penjava a Facebook una fotografia d’un test de Farfugium japonicum argenteum. És com un nenúfar de terra: fa uns grans pàmpols connectats a uns rizomes. Les fulles són verdes amb unes taques blanques irregulars que semblen pintades. De vegades són uns tocs de pinzell a les puntes. D’altres vegades, una bona llepada que recorre la fulla de dalt a baix. Recorden aquelles heures que tenen fulles mig blanques, i que són la combinació d’una planta verda i d’una planta albina. És en el que en botànica se’n diu variegació. Vaig enviar un missatge a la Maria Carmen Joaquima, li vaig explicar que de nano havia tingut plantes d’aquestes a casa, al Poblenou i a l’hostal d’Arbúcies. I que, ara que estava lligat a una clínica, m’agradaria tornar-ne a tenir una. Em va respondre que el Farfugium japonicum argenteum era d’una amiga, no sé si va dir que de Pineda de Mar. El cas és que me’n va fer un branqueta i el primer dia que vaig pujar a Arbúcies me la va portar. Quin regal!
A casa, el Farfugium japonicum argenteum anava de parella amb una altra planta semblant, el Farfugium japonicum aureomaculatum, que també sembla un nenúfar de terra. Tenia més categoria perquè tenia nom: fetge pedregat. S’ho devien inventar l’àvia o la mare? Devia ser la manera com en deien la gent gran d’Arbúcies? No he trobat ningú més que en digui així. I cada cop que en parlo (l’he fet sortir en diversos llibres) he de fer l’explicació. La fulla és d’un verd més fosc que la del Farfugium japonicum argenteum i més brillant. No són fulles gaire grosses. Per això no em sembla adequat el nom de boina basca que veig que li posen de vegades. Són fulles reniformes. I aquí hi ha hagut una transferència morfològica i de menuts: del ronyó hem passat al fetge. Les fulles són pigallades, amb unes ditades que groguegen una mica. D’aquí la idea que té pedres al fetge. A casa sempre ho deien, de la gent tranquil·la i aturada: “Aquest no es posa pedres al fetge”, “no faràs pedres al fetge, no”. El fetge pedregat és una planta que necessita racons ombrívols que, generalment, són tranquils: tot lliga.
Amb la calor que fa, el Farfugium japonicum argenteum pateix molt i, és clar, em fa patir a mi. Durant la primavera va fent pàmpols, jo vaig girant el test, com havia vist fer a la meva mare, perquè la planta es faci rodona. Però a l’estiu comença a perdre fulles. Tant se val que l’amagui del sol o que el regui molt. Hi ha un moment dramàtic al setembre, quan l’última fulla es comença a fer marró i a cargolar-se, cada cop més seca. “Ai, ai, la planta de la Maria Carmen Joaquima!”. Després ve l’octubre i revifa. S’ha adaptat al temps que fa i ha esdevingut una planta estacional. L’he posat al costat d’un test de falguera, Polypodium vulgare, que tinc de fa molts anys. M’agraden, quan n’és el temps, les frondes amb les espores carbassa: em fa la il·lusió que soc al bosc. A l’estiu, el Polypodium vulgare queda pelat i a la tardor torna a brotar. És fantàstica la sensació de veure com es fa la primera fulleta. Aquests dies en surten moltes.
A casa sempre ho deien, de la gent tranquil·la i aturada: “Aquest no es posa pedres al fetge”