La revolució arriba de Xile
El Lliure presenta ‘Paisajes para no colorear’, la veu de denúncia de nou noies adolescents
Són adolescents, venen de Xile i volen fer sentir la seva veu i la seva ràbia. Volen denunciar en escena, amb un muntatge que està triomfant a mig món, la violència que viuen al seu país perquè són molt joves i no són homes: des d’assassinats i violacions fins a grapejaments, bullying, suïcidi, cosificació, masclisme, avortament o, simplement, ser ignorades com unes nenes histèriques sense opinió. Després de sentir-les presentar en roda de premsa l’obra que des d’avui i durant tres setmanes protagonitzen al Teatre Lliure de Montjuïc, Paisajes para no colorear, dir que estan empoderades és dir poca cosa.
Totes nou –la Daniela, l’Angelina, la Constança, la Ignacia, la Sara, la Rafaela, la Matilde, la Paula i l’Arwen, que prefereix que li diguin Freddy i que explica la violència diària que pateix al carrer perquè estima algú del seu mateix sexe– encara són una mica nenes, però són lúcides i directes i el seu llenguatge ja és el d’una nova generació que, com assegura Marco Layera, el director del muntatge, ho canviarà tot. Moltes utilitzen el nou neutre, i diuen todes o nosotres. I la Daniela puntualitza que no es tracta d’una obra amb dones, sinó de persones amb vagina, perquè no totes se senten dones. I remarca la violència que pateixen pel fet de tenir aquest òrgan. “Els homes també pateixen el masclisme, sens dubte, i serà interessant veure una obra sobre el seu patiment quan a nosaltres no ens estiguin matant”, afegeix.
Per descomptat, demanen que caigui el president del seu país, Sebastián Piñera, perquè qualifiquen directament de “fastigosa” la salut i l’educació que pateixen les classes populars xilenes i perquè “la Constitució del país es va redactar i es va imposar en dictadura”, diu la Matilde. “A Xile tornem a estar en dictadura, amb militars als carrers, tocs de queda, morts i una estació de metro utilitzada per a la tortura. Tornem al 1973. Estem igual però
Les joves actrius aborden les violències de tot tipus que viuen per la seva edat i sexe
en democràcia”, assegura la Ignacia. Així que, en plena gira, l’altre dia les joves van muntar una manifestació a Cadis, davant la catedral, per mostrar la seva solidaritat amb la lluita del seu país.
Layera explica que està interessat a crear un teatre que tingui un efecte real “més enllà de la complaença dels aplaudiments” i que aquest projecte es va originar el 2015, un moment en què hi va haver “molts assassinats de menors d’edat de sexe femení a Xile, unes morts bastant normalitzades perquè es llegien molt poc a la premsa”. Aleshores la seva companyia, Teatro La Re-Sentida, va començar un procés d’investigació, i va trobar “que aquests fets atroços no es limitaven a Xile, eren a l’Argentina, el Brasil, el Perú, Mèxic, com si hi hagués una gran epidèmia a Llatinoamèrica”.
“Xile torna a estar en dictadura, amb militars al carrer, toc de queda i morts”
I van decidir iniciar un procés de treball amb comunitats d’adolescents. Van reunir 150 entrevistes en què bàsicament es limitaven a escoltar, i amb aquest material van treballar en un procés de creació col·lectiva amb les joveníssimes actrius que ha donat Paisajes para no colorear.
Layera reconeix que de vegades la feina va ser desconsoladora però també esperançadora: “No sabíem què en pensaven les adolescents, de la memòria històrica del seu país. Ens vam emportar una gran bufetada. Els seus interessos eren de temes que són a l’agenda política, temes d’adults, és una generació nova, un nou paradigma. Nosaltres serem els pròxims conservadors que transformaran, són l’avantguarda de la contracultura i ens venen a obrir els ulls perquè tenen un accés a la informació que nosaltres no teníem. Si les noves generacions estan així, hi ha esperança”.
Pel que fa al Xile d’avui, conclou: “Hi ha una gran impunitat, i malgrat que hi ha una imatge puixant des que es va recuperar la democràcia, hi ha hagut una transició molt sui generis i es va instal·lar un sistema neoliberal molt radical que ha fet que la bretxa de la desigualtat sigui enorme i que ha portat a una precarització que ha provocat l’esclat actual. I no és de la meva generació [Layera té 41 anys]. La meva generació va tenir molta por d’apuntar amb el dit l’esquerra que va recuperar la democràcia perquè també havia patit malgrat que estava administrant el sistema que va deixar Pinochet. Però les generacions més petites no van tenir por, i són els motors d’aquest canvi”.