La qualitat
Solista: Liviu Prunaru Direcció: Tomàs Grau Lloc i data: Palau de la Música Catalana (27/X/2019)
Dia de dues experiències musicals molt grates, de caràcter molt diferent però animades per una nova generació de músics que ja han de ser orgull de Catalunya. El treball en harmonia, independentment de les idees de cadascú, sens dubte és una manera de construir que ens fa falta en altres àmbits. I amb un objectiu: l’esforç en funció de la qualitat. Ja tenim joves músics que poden ocupar llocs destacats en les bones orquestres europees, i també corals que apunten alt. L’Orquestra Simfònica Camera Musicae (si em disculpen, la declinació del genitiu hauria de recaure en Camerae) va obrir la seva temporada al Palau amb un programa molt compromès i amb resultat òptim. Ni més ni menys que la Primera Simfonia de Mahler, que va deixar moments superlatius a partir del segon moviment, igual com la versió del Concert per a violí de Mendelssohn, el primer moviment del qual es va veure desequilibrat no a causa de l’orquestra.
El jove director Tomàs Grau va treballar les obres amb coneixement i detall, sobretot el Mahler, que va deixar veure moments molt homogenis i càlids a la corda, una secció que té solistes de prestigi; per citar-ne un parell, el solo de contrabaix, o flauta, oboè i fagot, a més dels metalls. Per significar desacords, algun detall: el tempo tan lent del començament (més papista que el papa Celibidache), si bé ens concentra en detalls, no aconsegueix prou tensió per donar pas al segon episodi. La tensió interior és fonamental, en aquesta obra. Tot i això, la musicalitat es va imposar des del començament del segon moviment, àgil, eloqüent, com també l’entitat i els contrastos en el següent, amb una feina general excel·lent fins al final de l’obra, que va commoure els espectadors perquè fonamentalment van fer música. Digne d’aplaudiment i de suport si continuen amb aquesta coherència en el seu cicle.
El Concert de Mendelssohn va gaudir del violinista Liviu Prunaru, que disposa de bons antecedents orquestrals i d’un violí formidable, que sobretot va fer sonar amb calidesa en el segon temps. Amb tot, pesa en ell la formació d’orquestra, amb poca atenció tècnica a la precisió en passatges del primer moviment, fins i tot en la cadència. Aquí hi ha més bons solistes. L’orquestra va treballar amb bon so, amb vents de vegades massa presents en l’equilibri.
Passat aquest concert, al Petit Palau el Cor O Vos Omnes, que dirigeix Xavier Pastrana, va presentar un programa atractiu amb obres de Schütz i de Joan Magrané, dues visions de la polifonia amb cinc segles de distància. Un treball excel·lent pel que vaig poder escoltar en les primeres peces.