“Els cineastes d’avui tenen menys llibertat”
director de cinema, estrena ‘Sorry we missed you’
Ken Loach, el cineasta més combatiu i dels més reconeguts d’Europa, torna a la càrrega. La seva nova pel·lícula arremet contra el treball precari o semiesclau en l’economia uberitzada o falsament “col·laborativa”. És Sorry we missed you, títol extret de la frase que els missatgers britànics deixen als resguards dels seus lliuraments quan el destinatari no és a casa. Com a Plouen pedres o Yo, Daniel Blake, la història és hiperrealista, crua, dura. Colpidora però necessària. Loach va parlar amb La Vanguardia i dos mitjans més a la presentació del film a Espanya.
La pel·lícula està inspirada en un fet real concret o, en general, en les noves realitats laborals?
No és un fet real però està basada en la realitat. Es tracta d’un missatger que en les condicions laborals tradicionals hauria treballat 40 hores setmanals, amb dues o tres setmanes de vacances a l’any, i hauria tingut assegurança de malaltia i accidents. Avui, amb les noves fórmules laborals, aquest missatger afronta tots els costos, no té horaris ni vacances, guanya menys i l’efecte de tot plegat en la seva vida i en la dels seus és catastròfic.
Crida l’atenció que ningú no hagi fet una pel·lícula sobre aquesta qüestió abans.
No, ningú no havia descrit l’impacte devastador d’aquest canvi terrible sobre les famílies. De vegades em diuen que sempre explico la mateixa història. No és veritat. El món canvia, i amb cada canvi s’inventen noves formes d’explotació. No sabíem res d’aquesta mena de feina precària.
També és curiós que sigui vostè, als 83 anys, qui faci el primer film sobre això, i no un director més jove.
Els que financen el cinema no estan disposats a donar oportunitats als joves perquè facin pel·lícules d’aquesta mena. Conec molts nous cineastes a qui els encantaria fer-les però no troben els diners. Jo i alguns com jo vam tenir la sort que, quan començàvem, les televisions ens permetien fer ficció contemporània amb molta llibertat. Gràcies a això alguns vam adquirir una certa reputació, i això ens va permetre tirar endavant. Però, si jo volgués començar ara, no tindria aquella llibertat. Perquè ara la televisió i el cinema estan molt controlats i tenen una burocràcia en què una legió de productors i directors del canal opinen sobre tot el que fa cadascú: la història, el repartiment, el muntatge, la música... Ells opinen sobre el que els sembla bé o malament, i així aconsegueixen eliminar tota l’originalitat dels projectes. Això no hi era quan nosaltres vam començar. I no és que fóssim totalment lliures, però, sens dubte, ho érem molt més que ara. La meva sort i la d’alguns altres va ser que ens vam fer un nom, les productores assumeixen que no ens va malament i ens deixen continuar.
Hi ha una escena en què el pare diu al fill que ells, els treballadors, no roben. Una mostra d’orgull de classe. El neoliberalisme està posant fi a aquest codi moral?
Bona pregunta. No ho crec... Però hi ha una tendència. I sempre hi ha un element criminal, començant per Donald Trump i anant cap a baix, que és dins de la societat. Quan el sistema es basa en l’explotació i un grup s’ho queda tot mentre un altre grup ho perd tot vol dir que l’economia no té moral. Però crec que entre la gent corrent hi ha orgull i honradesa, i això no canvia. Tot i això, el codi moral no és el fort de la burgesia. Per ells no està bé robar directament, però quedar-se amb els recursos d’un país no els és cap problema perquè diuen que és comerç.
Vostè, que fa un cinema tan realista, què n’opina, de les
fake news i de com es poden combatre?
Bé, és una pregunta més per a vostès, els periodistes. Però penso que cal treballar més fort per la veritat. La mentida i l’exageració sempre han estat part de la política. Després de la Segona Guerra Mundial Churchill va dir que l’esquerra adoctrinaria els nens i els faria comunistes. Ell sabia que era mentida. Sí, la política sempre ha estat esquitxada de mentides. La diferència és que ara són molt més sofisticades i es propaguen amb molta més rapidesa.
Hi ha un ressorgiment de la ultradreta a Europa. Li sembla una bona matèria cinematogràfica?
Als noranta, quan vam fer Terra i llibertat, no ens vam adonar que la ultradreta pujaria. Ara sí que s’hauria de fer, per recordar a la gent el que significa aquesta ideologia. Els que la defensen no són els feixistes d’abans, però utilitzen els seus mètodes i tècniques; bàsicament, intentar dividir la classe treballadora i jugar amb prejudicis fàcils. Explicar històries que ho mostrin estaria molt bé.
Té algun pla en aquest sentit? Què prepara?
No sé si faré una altra pel·lícula. Parlar-ne és fàcil, però fer una pel·lícula és molt dur.
“Volia descriure la catàstrofe social que han originat les noves fórmules de treball”
“Cal fer algun film sobre ultres per recordar què significa la seva ideologia”