Tecnologia i explotació
Sorry we missed you
Direcció: Ken Loach
Intèrprets: Kris Hitchen, Debbie Honeywood, Nikki Marshall, Rhys Stone
Producció: Gran BretanyaBèlgica-França, 2019 101 minuts. Drama social.
El britànic Ken Loach retorna al seu terreny predilecte: el documental dramatitzat obertament social, d’alt abast polític i que clama a favor de les classes més desfavorides i en reivindica els drets en una societat que acostuma a donarlos l’esquena. Excepte el formidable protagonista, Kris Hitchen, l’elenc d’aquesta pel·lícula està format majoritàriament per debutants i actors no professionals.
Com sol passar en el sempre distingible cinema del seu autor, l’humor sarcàstic preval al llarg de la història narrada, que parteix d’un guió acuradament elaborat amb Paul Laverty, el seu guionista de capçalera, company de l’actriu i directora madrilenya Icíar Bollaín.
Dues vegades guanyador de la cobejada Palma d’Or a Canes, amb El viento que agita la cebada (2006) i Jo, Daniel Blake (2016), Ken Loach és un habitual del certamen francès i Sorry we missed you també va començar allà la seva trajectòria per festivals. El film mostra les ferides (que de vegades veiem i d’altres no volem veure) que el devastador progrés tecnològic provoca ara em el món laboral.
El protagonista, en Ricky, vol poder tirar endavant la seva família, integrada per una esposa que treballa com a cuidadora i dos fills. És un lluitador nat, però tots els seus llocs de treball s’han anat esfumant en una societat dominada per la fugacitat de la feina, l’engany i l’explotació camuflada practicada per certs empresaris. Per això decideix refer la seva vida treballant com a autònom. Aconsegueix comprar una furgoneta de segona mà i es converteix en repartidor de paquets per compte propi. En aparença ell és el seu propi cap, però es veurà més esclavitzat que mai. Com ha explicat el mateix director: “La tecnologia és nova, però l’explotació és més vella que el fet de caminar”.
Ken Loach no sembla que aporti grans novetats en la seva nova pel·lícula, fidel als esquemes del seu cinema d’agitació social, però evidencia que el seu talent està més que intacte després d’haver arribat a la condició d’octogenari. Loach rebutja els tòpics i mostra l’altra cara dels grans avenços tecnològics