Riqui, febre de futbolista
Abans fins i tot d’instal·lar-se en el Barça, horitzó que divideix els seus defensors i els escèptics, Riqui Puig ha assolit una categoria inusual en el futbol. Mereix més atenció mediàtica que la majoria dels jugadors del primer equip, factor que afegeix un pes considerable al seu futur. No estem, per tant, davant un futbolista qualsevol.
Es parla de Riqui Puig des de petit, probablement pel reflex freudià que provoca en el futbol el buit dels herois perduts, que en el cas del Barça tenen nom i cognoms: Xavi Hernández i Andrés Iniesta. Se’n van anar i no van trobar successors a la seva altura. El buit és profund, gairebé anguniós. Els aficionats volen un altre Xavi, un altre Iniesta, i res no els omple ni els convenç.
Només en Riqui Puig s’han detectat qualitats apreciables, el fil invisible de la successió, enmig d’un debat soterrat. Els seus partidaris volen veure’l com més aviat millor al Barça. Els escèptics, i alguns detractors, consideren que l’escuma mediàtica oculta les seves limitacions, essencialment físiques. Mentrestant, Riqui juga cada partit a Segona B, un escenari poc agradable per a qualsevol jugador amb pretensions immediates.
Aquesta categoria té la virtut d’avaluarlo en un territori aspre, moltes vegades inhòspit, sense concessions amables. Si Riqui Puig paeix la pedregosa Segona B s’haurà guanyat bona part del crèdit necessari per saltar al primer equip. Tot fa pensar que és al camí correcte.
El Barça B es va enfrontar diumenge al Sabadell, un equip amb una mitjana de 29 anys entre els titulars. Ben classificat, aspira al salt a Segona A. No hi havia millor rival per mesurar la resposta dels joves del Barça B i especialment de Riqui Puig. Prop de 5.000 espectadors, la meitat d’ells aficionats del Sabadell, el van examinar en una actuació que va reforçar el seu crèdit.
Abans que la seva competència tècnica, a Puig el defineixen dues característiques essencials per fer que es recordi el seu nom: és valent i febril. Transmet passió pel futbol. No és el típic diletant que pretén que li retin honors perquè juga al Barça i és popular. En molts aspectes, està als antípodes d’Álex Collado, jugador creatiu, poètic, convençut de la seva classe, però bastant menys dinàmic i no gaire compromès amb el joc. En termes de caràcter, Puig és com Raúl i Collado remet a Guti.
Equip expert, ben armat, amb presència física en totes les línies, el Sabadell li va exigir pensar, córrer i dissenyar. Riqui no va eludir en cap moment el desafiament. El seu dinamisme va recordar el d’un altre interior petit i lleuger: es deia Osvaldo Ardiles, campió del món amb l’Argentina el 1978 i estrella al Tottenham Hotspurs. A la seva activitat incessant hi afegeix el coratge per acceptar la fricció. En els dos partits anteriors, contra l’Oriola i el Llagostera, va patir dues entrades duríssimes. Contra el Sabadell, va rebre una puntada de peu lletgíssima corejada pel sector arlequinat més radical al crit de “trepitja’l, trepitja’l”.
La resposta de Riqui va ser interessant. Lluny d’arronsar-se, va millorar encara més, un fet que diu molt de la seva personalitat. Per lleuger que sembli, Puig utilitza molt bé el cos per allunyar els marcadors de la pilota, condueix amb rapidesa i poques vegades sembla superat per les dificultats. És un futbolista natural, amb el factor afegit de la intel·ligència. Juga amb un pla al cap i una emoció que el distingeix a l’instant. Una cosa no es discuteix: a Segona B, Riqui Puig està a l’altura de les expectatives, que en el seu cas són excepcionals.