Les protestes sobiranistes enfronten els membres de la comunitat educativa
Les protestes independentistes enfronten els membres de la comunitat educativa
Els joves són actors essencials en les mobilitzacions de protesta que recorren Catalunya contra la sentència del procés. Des del 14 d’octubre i fins ara, la universitat pública no ha tingut ni un dia de calma: vagues, manifestacions, tancaments, manifestos i cartes de professors...
Els incidents més grans han estat les tancades d’estudiants a les facultats, que han impedit l’accés a la resta d’alumnes a les aules. Hi ha hagut enfrontaments entre alumnes sense més conseqüències que les verbals, però en alguns casos han aconsellat als degans (com va passar a Geografia i Història o Dret de la UB) que tanquin les instal·lacions per seguretat.
Les universitats no han suspès les classes com pretenien els estudiants sobiranistes però, per garantir el dret a assistir a classe i el d’expressar-se, han negociat noves maneres de ser avaluats, una cosa no del tot prevista en el model universitari actual. Els equips rectorals han arribat a pactes compartint o comprenent l’autenticitat de la indignació dels joves i el seu desig genuí de participar en la transformació social. Davant la propera setmana, l’última electoral, creuen els dits perquè un grup “extraordinàriament minoritari”, com va qualificar el rector de la UPF, no torni a fer servir la universitat de caixa de ressonància de les seves protestes. Com a reflex de la societat, els campus han esclatat en les seves diferències polítiques i els equips responsables de la gestió estan treballant per mantenir la pau interna mitjançant el diàleg, una cosa que, com apuntava precisament el rector de la UB, Joan Elias, “no fan els polítics”.
Els rectors
La primera que va escenificar un enfrontament amb els estudiants indignats decidits a “trencar amb la normalitat” va ser la rectora de la URV, de Tarragona. M. José Figueras es va enfrontar el dia de la vaga general, el 18-O, als piquets que li barraven el pas. Va apel·lar a drets i normes. Un jove, amb la cara tapada, li va cridar: “Les lleis no serveixen per res”, i la va convidar a afegir-se a la revolució. La rectora va respondre: “Nosaltres també som poble”.
Els responsables de la gestió dels centres, amb postures personals polítiques diferents, han estat en el punt de mira de tota la sociemantenir tat. Entre la repressió i la negociació han optat per una “gestió pragmàtica” de la situació. El rector de la UPF, Jaume Casals, institució que té una plaça 1 d’Octubre, es va veure obligat a saltar-se una decisió claustral (no adaptar les avaluacions) i claudicar una sortida per desbloquejar els tres campus, tancats per cadires. Comprometre’s a reprogramar nous controls. Ara toca convèncer els professors.
Professors
Alguns docents consideren inadmissible un canvi d’avaluació a hores d’ara i sota el que consideren una coacció. “L’exercici de la llibertat comporta responsabilitats, si volen exercir el dret de vaga, que ho facin, però que perdin classes com jo perdria part del meu sou”, expressava una professora de la UB, que, com molts docents, prefereix no ser identificada. “Jo penso continuar exigint pràctiques i estic emparada en la meva llibertat de càtedra”, assegurava una altra docent, de la UPF, que suggereix que demanin un canvi de professor. La majoria de docents, tot i això, accepten que s’hauran de reorganitzar i preparar models alternatius. Més feina i disponibilitat per la qualitat formativa.
Els degans consideren clau que això se circumscrigui a un període temporal. “Les protestes són legítimes, només faltaria, però a qui vulgui manifestar-se molt més enllà del termini establert (la setmana que ve) li tornem els diners de la matrícula i que torni l’any que ve”, afirma el degà de Medicina de la UB, Antoni Trilla. “La millor manera de fer país és preparar-se en l’excel·lència”, remarca.
Davant les crítiques rebudes sobre la minva de la qualitat formativa que pot comportar el canvi d’avaluació, Martí Casadesús, director de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), creu que és “factible” dins de les normes de cada campus. Només cal garantir que el resultat de l’aprenentatge és el mateix”.
El que pensa el professor de la situació política és fonamental. Els alumnes explicaven aquests dies el seu desconcert. Alguns docents els empenyien a mobilitzar-se. “Què hi feu, a classe? No defensareu la democràcia?”. Altres professors sondejaven si tenien intenció d’anar a l’aula per anul·lar la classe després. Alguns continuaven la vida acadèmica com si res. I una minoria aprofitaven per posar activitats els dies de més mobilització. Hi va haver qui no va avançar matèria per no perjudicar els que no hi eren.
Els estudiants
Els estudiants mobilitzats són una minoria respecte al total. Però una minoria organitzada. No tant dife
Una minoria voldria tancar, però els degans confien que després del 10-N torni la normalitat
El jove: “Les lleis no serveixen, vine amb el poble”; la rectora: “Jo també soc poble”
rent d’altres temps. A les assemblees hi assisteixen els grups més motivats i les decisions competeixen a tot el col·lectiu.
Un estudiant d’Arquitectura va mostrar el seu desacord amb el bloqueig de la facultat: “Jo no crec que hi hagi repressió”, va dir i, per tant, “vull anar a classe”. Alumnes mobilitzats el van fer notar que l’acció s’havia decidit en assemblea. “Haver anat a debatre allà!”, li van respondre. “Costa molt de mobilitzar els companys”, segons una estudiant de la UPF. “Amb tota la repressió que s’està exercint sobre els joves –policial, judicial– estem obligats a defensar els nostres drets, també el dels que van a classe... i qui vol lliurar un treball”.
També és veritat que de vegades les assemblees són el que són. En un centre, per exemple, es va votar “malament” la primera vegada i es va decidir tornar a intentar-ho. Alguns alumnes, en desacord, se’n van anar. I llavors es va votar “el que era correcte”.
Una professora va rebre una carta firmada per “delegats de la classe” en què li demanaven que canviés una pràctica de dia per poder manifestar-se. Quan va arribar a l’aula va preguntar: “Delegats?” “No en tenim”. Van sortir els autors de la proposta. I la docent va acceptar si no hi havia oposició. Ningú no va parlar. Però quan va arribar al seu despatx es va trobar amb un correu d’una alumna demanant-li que fes la classe el dia convingut, ja que el canvi a ella i a “altres companys” no els anava bé. Conscient de la dificultat d’oposar-se en públic per a algú que assumeix la complexitat de la diversitat, va concedir fer dos dies la mateixa classe. En la de l’alumna, es van presentar 88 estudiants; en la dels “delegats”, 30.
A Filologia, bloquejada durant dos dies, el degà estava desesperat. Va haver de negociar fins i tot amb tres grups d’estudiants diferents el disseny de les avaluacions perquè cada vegada que es pactava un mètode, després d’un llarg debat, l’assemblea el tombava i nomenava nous representants.
Moviments sindicals Els sindicats estudiantils també han tingut un paper important. El Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), majoritari en algunes universitats, té uns 1.000 militants. De caràcter sobiranista i pròxim a corrents antisistema i grups autodenominats “antifeixistes”, els seus membres estan formats en el pensament polític. El SEPC va encoratjar les protestes contra la policia en els aldarulls del 18-O. Per la seva part, el Sindicat d’Estudiants, popular en secundària, és una associació sobiranista que, no obstant això, forma part d’una organització espanyola. Té 9.000 militants. Repudia la violència.
Finalment ha entrat en l’escena barcelonina el grup de la UAB S’ha acabat. És un col·lectiu d’estudiants que es va escindir de Societat Civil Catalana. Promou la campanya “Jo sí que vaig a classe”. I aquests dies els seus membres han anat a les facultats a tirar les barricades.