Els fills de la crisi i del procés, entre la reivindicació i la violència
Les imatges de violència dels últims dies per part de manifestants, entre ells molts joves, han sorprès els analistes
Se saben els rituals. Hi ha una generació que ha crescut amb el procés, amb les manifestacions independentistes de cada Onze de Setembre i amb el referèndum i la via judicial que es va obrir la tardor del 2017. És un grup heterogeni de joves que s’han fet grans en anys de crisi econòmica i precarietat, amb el feminisme i l’ecologisme com a moviments socials de fons, i amb el mòbil i les xarxes socials com a element més primari de socialització. Aquesta generació, amb les seves il·lusions i frustracions, va sortir al carrer el 14 d’octubre després de la sentència de l’1-O. A les seves files també hi ha els que han cremat contenidors i s’han enfrontat amb violència a la policia.
“En aquestes mobilitzacions veiem gent molt jove, des dels 15 anys, i hi ha una gran diversitat. En una lectura ràpida, podria dir que es mobilitzen independentistes, amb la sentència de l’1-O com a factor dinamitzador i que hi ha una doble protesta: cap al Govern del PSOE i cap a JxCat i ERC pel que no estan fent”, apunta Jordi Mir, membre del Centre d’Estudis sobre Moviments Socials i professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Però la sentència només és el tret de sortida de més malestar, adverteix Mir. “Els preocupa la crisi climàtica, com poden estudiar en una universitat que s’ha encarit o com s’obriran camí en un món en què la precarietat és molt alta”, assenyala. Apunta un element diferent d’altres mobilitzacions: “Hi ha molta ràbia i indignació, i que no es malinterpreti, però en alguns nois veiem fins i tot una dimensió lúdica en l’enfrontament amb la policia”.
Algunes de les imatges que aquests joves han compartit a les xarxes socials, amb la cara parcialment tapada, davant una barricada o amb el fons de contenidors cremant suggereixen un cert exhibicionisme. Segons els sociòlegs, forma part de la seva pràctica cultural. “Tant les xarxes socials com el telèfon mòbil marquen la seva manera de comunicar-se i el tipus de relacions que estableixen –subratlla Josep Maria Antentas, professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)–. Si fer-se selfies està en la seva manera d’expressar-se, és lògic que ho traslladin a la protesta”.
Antentas veu en aquesta generació que ha sortit al carrer un doble teló de fons: el procés i la crisi, amb les protestes socials. “És una generació que va viure l’1-O. Potser no el va protagonitzar, però hi era i ara emergeix políticament –assenyala–. Aquests joves van quedar marcats per la resposta policial, van veure agredir els seus familiars, les seves escoles. La violència genera indignació. Però també tenen l’experiència que la policia, malgrat tot, no se’n va sortir perquè la gent es va organitzar”.
La violència amb què han actuat grups de manifestants, en els seus enfrontaments amb la policia, ha sorprès molts analistes. En la setmana posterior a la sentència es van viure greus aldarulls a Barcelona i en altres ciutats catalanes, amb desenes de detinguts i més d’un centenar de ferits. “Cal analitzar per què aquesta generació ha reaccionat així, en molts casos sense ser conscients del perill que comportava, i amb una ràbia i alhora una capacitat organitzativa i d’acció sorprenent. És un fenomen nou”, subratlla Jordi Busquet, professor de Sociologia de la Universitat Ramon Llull (URL).
Aquests joves expressen la ràbia a la seva manera. “Potser és una generació que tenen poca capacitat de resistència a la frustració, que viuen en la il·lusió de la satisfacció immediata pròpia d’una societat consumista, sense consciència clara dels límits i les prohibicions, del control que altres generacions han viscut”, subratlla Busquet, que també qüestiona el seguiment que han fet alguns mitjans de comunicació: “Ho han convertit en un espectacle televisiu i els joves es veuen protagonistes; es genera una espècie d’addicció”, lamenta.
D’on surt aquesta violència? “És un canvi en l’escala de conflicte que facin servir la violència com a recurs. Molts han respost al que segurament viuen com una agressió, no només la sentència sinó també determinades actuacions de la policia”, apunta Busquet.
Albert Caramés, professor de la URL i coordinador del màster de Pau, Conflictes i Seguretat, també coincideix que “en alguns d’aquests joves hi ha una gran frustració per la crisi i perquè se’ls ha parlat del procés com un moviment pacífic i senten que per aquesta via no hi ha res a fer”.
Ho veu diferent la professora d’Antropologia Social de la UAB Silvia Carrasco, que troba que “el que preocupa d’aquesta virulència són les idees que hi ha darrere”. “No es pot dir que per les vies democràtiques no aconseguirem res, ni entrar en debats com que els Mossos provoquen violència o parlar de forces d’ocupació; aquest relat de poble oprimit no ajuda i els que l’haurien de desescalar estan avalant determinats models de discrepància”, subratlla Carrasco.
Les imatges de la policia actuant amb duresa en els aldarulls han estat objecte de crítica per una part de l’independentisme. Pels experts en seguretat, el límit és clar. “Si la policia ha de restablir l’ordre públic, es tracta de no causar un mal major. Poden pegar? Esclar que sí. No són monitors d’esplai. És una eina de l’Estat per tenir un control sobre la violència”, destaca Rafa Martínez, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona i expert en seguretat i defensa. Segons el seu parer, la pregunta és la contrària: “Què fem? Deixar que aquests joves cremin la ciutat, com si fos Mad Max?”.
Els manifestants, en canvi, no tenen dret a ser violents, adverteix Rafa Martínez. “I violència no és només fer servir la força física, sinó tot allò que perjudiqui els drets dels altres, també tallar una carretera sense autorització”, destaca.
JORDI BUSQUET
Cal analitzar per què aquests joves actuen així, sense ser conscients del perill i amb aquesta ràbia”
JORDI MIR
En alguns nois veiem fins i tot una dimensió lúdica en l’enfrontament amb la policia”
SILVIA CARRASCO
Aquest relat de poble oprimit no ajuda i els que haurien de desescalar la situació, l’avalen”
JOSEP MARIA ANTENTAS
Van viure l’1-O i la repressió policial, però també van veure que la policia no se’n va sortir gràcies a la gent”
RAFA MARTÍNEZ
Els policies peguen, no són monitors d’esplai; què fem, deixar que aquests joves cremin la ciutat?”
ALBERT CARAMÉS
Alguns senten frustració, se’ls parla del procés com un moviment pacífic i veuen que no s’aconsegueix res”