Fernando Valladares
Ecòleg
Aquest investigador del CSIC afirma que amb les accions individuals no n’hi ha prou per revertir la nostra ingerència en el clima. Davant l’actual situació d’emergència, l’economia hauria de prendre consciència que els recursos són finits, diu. /
Estem en emergència climàtica, però no podem mantenirnos eternament en aquesta situació perquè, com el seu nom indica, és excepcional. Necessitem indicadors que ens marquin en quin moment podem podrem sortir d’aquest problema”. Qui s’expressa així és l’investigador Fernando Valladares, que dirigeix el grup d’Ecologia i Canvi Global del Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid (CSIC). Aquest ecòleg és a més un actiu promotor d’iniciatives del Moviment per la Justícia Climàtica.
Quins són els senyals més clars de l’emergència?
El primer és la velocitat a què pugen les temperatures. L’escalfament fa que huracans, gotes fredes, onades de calor, sequeres i altres esdeveniments extrems tinguin més intensitat i en molts casos s’ha comprovat que també tenen més freqüència.
Algun més?
La pujada del nivell mar. Fa unes quantes dècades, la pujada era de tot just mil·límetres, però ara és molt apreciable, i comença a tenir conseqüències sobre moltes infraestructures des de ports fins a urbanitzacions i construccions costaneres.
Hi ha un punt de no retorn en els sistemes naturals?
Els efectes de les activitats humanes sobre els ecosistemes naturals i l’atmosfera no són lineals. En general, van associats a dinàmiques accelerades. No és que cada vegada faci més calor; és que l’augment de la calor cada vegada creix més de pressa. És la diferència entre velocitat i acceleració. La demografia humana, l’ús dels recursos per càpita o la petjada ecològica tenen una dinàmica exponencial. I associat a aquestes dinàmiques, tenim el concepte de tipping point, punts d’inflexió o llindars. Per això, l’acord de París fixa un llindar d’increment de temperatures (de 2ºC o d’1,5ºC). L’extinció d’espècies és irreversible. Però que un canvi sigui irreversible no significa que ens enfrontem al final de la funcionalitat dels ecosistemes.
Patirem ecofatiga?
Si tot això s’explica malament pot donar lloc al carpe diem, que la gent digui “ja no hi ha res a fer”, i això ens porta a l’escepticisme i al desànim.
Hi ha un model econòmic que doni resposta a aquests reptes?
No hi ha una economia que tingui en compte que els recursos són finits. Totes les propostes econòmiques persegueixen com a màxim abaixar el pendent de la productivitat, però no reduir-la a zero o fer-la negativa. El nostre sistema es basa en l’explotació i, eventualment, en la sobreexplotació de recursos naturals. Així, només aconseguirem ajornar el moment en què ens quedarem sense recursos. Totes es basen en una visió esotèrica que els recursos són infinits.
Hi ha lluita pels recursos? Ens serveixen les fronteres?
No podem continuar tenint aquests murs; les fronteres han de ser dinàmiques, permeables; si no, és impossible la coexistència en un món canviant. Per exemple, el conflicte entre Etiòpia i Egipte per l’aigua del Nil en una zona molt àrida és una bomba de rellotgeria. Hi ha riscos d’enfrontaments. No alleujar les tensions mitjançant fluxos migratoris és un disbarat perillós. S’haurien de facilitar moviments migratoris raonables en moments de caresties o situacions crítiques; s’hauria de tolerar una migració gradual cap a latituds més altes a mesura que el canvi climàtic avança. I això s’ha d’aplicar a la dotzena llarga de grans murs i fronteres rígides del planeta.
Què són preferibles: les accions individuals respectuoses amb el planeta o l’exigència d’acció als governs?
En 30 anys s’han fet moltes petites coses, però que sumen poc. Els polítics no estan a l’alçada. Hem heretat unes normes de joc que ens condueixen a tenir polítics amb una visió a curt termini, que es mouen per accions a curt termini, i això és la pitjor manera de respondre al canvi climàtic. No és probable que polítics que no són capaços de posar-se d’acord per formar un govern resolguin el canvi climàtic.
Qui ha d’empènyer el carro, els polítics o la societat?
Els polítics aniran darrere. Cadascun de nosaltres s’ha de moure, i els polítics n’aniran prenent nota. S’esmenten moltes activitats cíviques transformadores. Però ens mourem realment quan sentim que som part dels canvis.
No n’hi ha prou amb les accions individuals?
Aquestes accions estan bé; però no canviaran el model socioeconòmic i, per tant, seran insuficients per frenar i revertir la nostra ingerència en el clima i en els processos globals del planeta. El més important d’aquestes accions és l’empoderament de la societat per ser part del canvi. Quan tu recicles a casa, agafes el transport públic o fas altres petites accions, estàs adquirint el dret de ser part d’un canvi. Si som capaços de desenvolupar aquesta figura, aconseguirem un nivell de motivació que no aconseguiria l’enuig, la ràbia, la desil·lusió o la por, que són els sentiments que acompanyen amb més freqüència el canvi climàtic. El gran canvi arribarà; i no hem d’esperar que el dugui a terme un polític. Al final, tindrà lloc quan aquell polític percebi que la societat el demanda i està preparada.
Hem lligat totes les nostres expectatives de felicitat a la millora del PIB...
Estem enganxats al petroli com un drogoaddicte que sap que la droga l’està matant, però que és incapaç de deixar-la. Vivim d’una manera molt fàcil, molt còmoda; i això es concreta en un ús dels recursos molt desordenat.
“Cal afavorir una migració raonable a mesura que el canvi climàtic puja de latitud”
Ens deixem portar per un confort i una comoditat molt trivials.
Em parla de motivació?
El contagi i el desig de canvi és molt diferent si l’esforç ens ve imposat des de dalt o neix des de baix. I es necessiten les dues coses. Des de dalt es poden coordinar les accions individuals; però el canvi ha de néixer des de baix perquè hi hagi una veritable motivació i un compromís de tothom. El futur ens jutjarà per haver viscut en una societat del malbaratament, que no era conscient de l’abús dels recursos naturals ni de les seves conseqüències climàtiques i ambientals.
“La demografia humana i la petjada ecològica tenen una dinàmica exponencial”
“Amb les accions individuals no n’hi ha prou per corregir la ingerència en el clima”