Nostàlgia d’un imperi
Vaig néixer el 1881 en un imperi gran i poderós, la monarquia dels Habsburg –va escriure Stefan Zweig al prefaci de les seves memòries, El món d’ahir–; però no es molestin a buscarlo al mapa: ha estat esborrat sense deixar rastre”. Desconcertat per la fúria suïcida d’Europa, que per segona vegada al segle XX dirigia el continent cap a la destrucció, l’escriptor austríac lamentava la pèrdua d’un món basat en la raó i la tolerància, i enyorava l’Àustria culta, cosmopolita, oberta i plural, arruïnada per les guerres mundials i condemnada en aquell moment (finals dels anys trenta, principis dels quaranta) a convertir-se sota la bota de Hitler en una província alemanya: “Només les dècades venidores demostraran el crim comès contra Viena amb l’intent de nacionalitzar i provincialitzar aquesta ciutat, que tenia un sentit i una cultura que consistien precisament en la trobada d’elements força heterogenis, en la seva supranacionalitat”.
Un segle després de la caiguda i el desmembrament de l’imperi austrohongarès (el 10 de setembre va fer 100 anys de la firma del Tractat de SaintGermain-en-Laye entre Àustria i les potències vencedores de la Primera Guerra Mundial, que va certificar-ne la defunció), alguns estudiosos valoren el llegat de la monarquia dels Habsburg: veuen l’evolució que va viure a finals del segle XIX com un exemple d’Estat multinacional modern, allunyat del mite de la “presó de nacions” amb què se’l va qualificar al final de la Gran Guerra.
Els historiadors Paul Miller-Melamed i Claire Morelon, autors d’un article recent publicat a The New York Times amb el títol “El que l’imperi dels Habsburg va fer bé”, presenten la monarquia multinacional austríaca gairebé com un antecedent de la Unió Europea: als seus vastos territoris (que incloïen Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, bona part de Polònia i Romania, i porcions d’Itàlia i Ucraïna) no hi havia fronteres interiors, funcionava una moneda única, hi havia 11 llengües reconegudes oficialment, es permetia la llibertat d’expressió i de religió i tots els ciutadans eren iguals davant la llei.
No es tractava, sens dubte, d’un Estat democràtic, però sí que era més obert i tolerant que els imperis veïns, l’alemany i el rus. Per Paul Miller-Melamed i Claire Morelon, la monarquia dels Habsburg va demostrar que “un Estat multinacional no està condemnat necessàriament al fracàs” i que “l’Estat nació no és l’única forma natural d’organització política”.
Fins a quin punt el model dels Habsburg va ser una aposta política conscient o resultat de les contingències històriques? L’escriptor italià Claudio Magris, nascut en una antiga possessió austrohongaresa, Trieste, i autor d’un formidable llibre històric i cultural sobre les terres del vell imperi (El Danubi), afirma que la inclinació de Viena per la construcció de l’anomenada Mitteleuropa, va ser conseqüència de la impotència per disputar a Berlín l’hegemonia del món germànic. “Incapaç de dur a terme la unificació alemanya, al capdavant de la qual se situa Prússia, l’Àustria dels Habsburg busca una nova missió i una nova identitat en l’imperi supernacional, gresol de pobles i de cultures”, escriu Magris. El Danubi s’acabaria erigint en símbol de cruïlla i de barreja, en contraposició al Rin, “místic guardià de la puresa de l’estirp”.
Qui més qui menys reconeix l’originalitat del model supranacional austríac, però no tothom comparteix el mateix entusiasme. En un treball elaborat el 1997 per al Center for Austrian Studies of Minnesota (i publicat en línia el 2009 per Cambridge University Press), el desaparegut historiador nord-americà Solomon Wank, un dels grans experts mundials en l’imperi austrohongarès, ja constatava aleshores –fa dues dècades– l’existència d’una certa “onada de nostàlgia” historiogràfica envers el que va representar la monarquia dels Habsburg, que només compartia parcialment. Wank reconeixia de bon grat els avenços que l’imperi va introduir en l’àmbit econòmic i social, però –per més que també considerava contingent l’organització de l’Estat nació, un model que, segons deia, “no durarà sempre”– veia serioses disfuncions en l’estructura austrohongaresa. El model presentava clars desequilibris. Fruit de l’anomenat Compromís del 1867, pel qual es van reconèixer com a iguals les entitats nacionals austríaca i hongaresa, l’imperi va atorgar un segon rang a la resta de nacionalitats i no va arribar a adoptar mai la forma federal i igualitària que reivindicava el 1848 el líder nacionalista txec Francis Palacký.
A parer de Solomon Wank, les successives concessions descentralitzadores dels Habsburg –que no deixaven de veure’s a si mateixos com una dinastia alemanya– només perseguien salvaguardar la continuïtat de la monarquia, i no van fer sinó augmentar les pulsions nacionalistes en el si de l’imperi.
“La qüestió de com es purga el nacionalisme de l’Europa central i de l’est de les seves tendències agressives i destructives i com es crea una estructura política multinacional –raonava Wonk– continua oberta. (...) Potser la solució rau en una Europa comunitària ampliada”.
Això ho escrivia el 1997. Àustria havia ingressat a la UE tot just dos anys abans, i la resta de països del vell imperi encara trigarien bastant a fer-ho: la República Txeca, Eslovàquia, Eslovènia i Polònia hi entrarien el 2004; Romania, el 2007; Croàcia, el 2013...
No deixa de ser irònic que el nacionalisme dels antics països del vell imperi, lluny d’haver-se curat a l’Europa unida, no ha fet més que exacerbar-se, fins al punt que són precisament ells –reunits al Grup de Visegrad– els que amenacen avui més directament i greument els principis i la cohesió de la Unió Europea.
Cent anys després de la seva desaparició, hi ha historiadors que reivindiquen el model multinacional austrohongarès