La inconcebible caiguda del mur de Berlín
Fa trenta anys la barrera fortificada que dividia Berlín i empresonava els alemanys de l’RDA va deixar d’existir per sorpresa
Ara fa trenta anys a Berlín va passar l’inconcebible. El mur que dividia la ciutat, un obstacle fortificat i temible, erigit per l’Alemanya comunista el 1961 per impedir als seus ciutadans circular lliurement cap al món occidental, va cessar en aquesta ominosa funció. Convertit en símbol de la guerra freda, el mur de Berlín va caure cap a les onze de la nit del 9 de novembre del 1989.
Va passar gairebé inesperadament, quan la guàrdia de fronteres germanooriental, desbordada per milers d’alemanys de l’Est que volien travessar el pont de Bornholmer Strasse per entrar a Berlín Oest, va decidir pel seu compte aixecar les barreres. La multitud s’havia assabentat per televisió de les noves –i confuses– disposicions de la República Democràtica Alemanya (RDA) sobre viatges a l’exterior i exigia acollir-s’hi de seguida.
Així, de manera desordenada i emocionant, es va esfondrar el poder d’una barrera que havia partit Berlín durant 28 anys, 2 mesos i 27 dies i que havia causat grans patiments. El Mur feia 155 quilòmetres: 43 que dividien la ciutat i 112 entre Berlín Oest i la resta de l’RDA. La tropa de frontera germanooriental tenia permís per disparar a qui intentés passar, “si no hi ha cap altra manera de dur a terme l’arrest”, segons norma del Ministeri de Defensa.
A la pràctica, però, el permís es va convertir en ordre. Segons les últimes investigacions, entre el 1961 i el 1989 al Mur hi van morir almenys 140 persones, la majoria per trets però també per accidents en la fugida, o per trets i contratemps sense que provessin de fugir, tant alemanys de l’Est com de l’Oest. Aquesta xifra inclou vuit soldats germanoorientals.
La regla de disparar no va ser revocada fins a l’abril del 1989, set mesos abans de la caiguda del Mur, amb un últim fugitiu mort a trets el 5 de febrer i un altre quan intentava passar-lo en globus el 8 de març.
En aquest 1989, el president soviètic Mikhaïl Gorbatxov, que tenia 58 anys, feia temps que estava embarcat en la perestroika. Mentrestant, el règim de l’RDA que encapçalava Erich Honecker, de 77 anys, defallia, però encara era capaç de donar ferotges urpades, de manera que la desaparició del mur de
Berlín era impensable.
El 19 de gener d’aquest mateix 1989, Honecker havia proclamat: “El Mur continuarà cinquanta anys més, i fins i tot cent, mentre no s’eliminin les raons que el fan necessari”. Aquestes raons eren, en la seva versió oficial més cínica, la protecció contra el capitalisme i el feixisme. En realitat, els motius eren molt més prosaics. Després de fundar-se el 1949 les dues Alemanyes, Berlín –ciutat dividida però encara sense muralla física i incrustada dins l’RDA– havia acabat sent un colador.
Entre el 1949 i el 1961, uns 2,5 milions d’alemanys de l’Est van fugir a l’Alemanya occidental, la majoria a través de Berlín Oest. Gairebé tots eren obrers qualificats, professionals i intel·lectuals, i la seva sortida infligia un gran dany a l’economia de l’RDA, sotmesa a més a un autèntic espoli per part de l’URSS. La sagnia demogràfica també era mala propaganda per a la causa comunis
MARIANNE BIRTHLER, POLÍTICA
“El 1989 la gent de l’Est volíem canvis, però sense saber ben bé en quina direcció”
AXEL KLAUSMEIER, HISTORIADOR
“Els berlinesos no volien veure més el Mur; el 1990 gairebé no en quedaven restes”
ta. Per tot plegat, a instàncies de l’URSS, el 13 d’agost del 1961 l’RDA va començar a aixecar, primer amb filat i després amb maons, el mur de Berlín.
Al cap de més de 28 anys, la tardor del 1989, i malgrat que hi havia hagut alguns fets reveladors, ningú no pensava que aquella barrera pogués arribar a caure. Tant és així que el canceller de la República Federal d’Alemanya (RFA), Helmut Kohl, va emprendre el 9 de novembre un viatge oficial a Varsòvia, d’on va haver de tornar precipitadament davant la magnitud dels fets.
En realitat, la minva de poder de l’URSS respecte als seus països satèl·lit i els esdeveniments que tenien lloc a la societat de l’RDA des de l’estiu indicaven la proximitat d’un tomb, però en aquell moment costava molt de veure-ho. “Era clar que feia mesos que la gent de l’Est volíem canvis, però no sabíem ben bé en quina direcció. Que el mur de Berlín pogués caure no estava en els nostres somnis, ni tan sols ho pensàvem”, recorda Marianne Birthler, de 71 anys, política ecologista llavors líder activa en les mobilitzacions i que després de la reunificació d’Alemanya del 1990 seria comissionada federal dels Arxius de la Stasi, la policia secreta germanooriental. Va exercir aquest càrrec del 2000 al 2011.
A Berlín Est, un dels nuclis de mobilització va ser l’església evangèlica de Getsemaní, al barri de Prenzlauer Berg. A dins del temple aquests dies hi ha tres paraules de mida gran: fe, amor, revolució. “Aquesta església era un dels llocs on la gent es podia reunir. La tardor del 1989 venien fins a dues mil persones a les sis de la tarda per a les vigílies d’oració per la llibertat i els drets humans, totes assegudes a terra. Allò era una barreja de servei religiós i reunió política”, rememorava Birthler al temple durant una presentació fa poc dels actes del trentè aniversari, que Berlín celebrarà amb magnificència durant tota la setmana que ve.
Amb altres grups d’oposició al règim, Marianne Birthler va organitzar un telèfon de contacte per a notícies i avisos, que va trobar empara a l’església de Getsemaní des de començaments del 1989 i que es va revelar fonamental. “A l’octubre s’atenia el telèfon per tanda les 24 hores. Així vam saber amb alegria que a la manifestació de Leipzig la policia no havia disparat. Llavors vam pensar que sí, que ho podíem aconseguir”, recorda la llavors activista.
En efecte, el 9 d’octubre a Leipzig hi va haver una marxa de 70.000 persones que clamaven “Wir sind das Volk!” (nosaltres som el poble) i demanaven llibertats. Va ser l’anomenada revolució pacifica. Dos dies abans, el 7 d’octubre, s’havia celebrat a Berlín Est el quarantè aniversari de la fundació de l’RDA amb una desfilada a què va assistir Gorbatxov. El president soviètic va donar un consell a Honecker: “La vida castiga qui arriba tard”. El 18 d’octubre, el hieràtic Honecker va haver de dimitir. El va succeir l’efímer Egon Krenz.
Altres ciutats germanoorientals es van afegir amb marxes a la revolució pacífica –algunes van ser reprimides amb violència–, fins que el crit va arribar a Berlín Est. El 4 de novembre, centenars de milers de persones es van congregar a Alexanderplatz reclamant eleccions lliures, poder anar a l’estranger i reformes democràtiques.
El 9 de novembre a la tarda, en una tumultuosa roda de premsa, el portaveu del comitè central del SET, Günter Schabowski, explicava la decisió de l’RDA d’autoritzar les sortides del país. Un periodista estranger va demanar quan entraria en vigor la nova norma. Schabowski, astorat, va consultar els seus papers i va dir: “Si les meves informacions són correctes, fins on arriba el meu coneixement, immediatament”. La notícia va córrer com la pólvora, i la multitud es va plantar davant el pas fronterer de Bornholmer Strasse. El Mur va caure aquella nit.
Amb el temps va ser pastura del picot i de la ira. “Quan va tenir lloc la reunificació d’Alemanya l’octubre del 1990, gairebé no quedaven restes del Mur dretes: la majoria havien desaparegut a cops de martell o demolides per empreses. Simplement els berlinesos no el volien veure més: s’havien sentit com en una presó”, analitza l’historiador Axel Klausmeier, director del memorial del mur de Berlín, situat a Bernauer Strasse, un carrer que va ser frontera i on queden restes del Mur, condicionades perquè es comprenen més bé.
“Els trossos que es van salvar, com els de Bernauer Strasse, va ser per iniciativa ciutadana. Berlín volia oblidar la pena, la divisió, volia ser una gran capital com Londres o París, i els seus ciutadans el 1989 no veien el Mur com un llegat històric que mereixés preservar-se –continua Klausmeier–. Quan al cap de deu anys es van adonar que sí que calia, ja no quedava Mur per recuperar”.
El fragment conservat a Bernauer Strasse permet entendre com era d’infranquejable el Mur. El que el 1961 va començar sent un filat i una paret de maó va evolucionar cap a una muralla imponent, formada en realitat per dos murs, amb una zona de seguretat intermèdia –l’anomenada franja de la mort–, torres de vigilància i alts focus.
La història va ajusticiar el Mur fa trenta anys. “És important recordar que va ser una cadena. Sense el 9 d’octubre a Leipzig no hi hauria hagut un 9 de novembre a Berlín, no s’hauria elegit el primer Parlament lliure de l’RDA el març del 1990, no hi hauria hagut reunificació l’octubre del 1990 i no hauríem tingut després una cancellera de l’Est, Angela Merkel”, va dir Marianne Birthler a l’església de Getsemaní. La debilitat de l’URSS, sens dubte, també hi va influir.