Campanya sobre campanya
Isabel Garcia Pagan
“El vaig trucant”. Quim Torra responia lacònic a la pregunta sobre les seves comunicacions fallides amb la Moncloa, però ell ha dispensat el mateix tracte al conseller d’Interior durant molts dies. La comunicació entre el president i Miquel Buch s’ha restablert en les últimes hores, però la crisi de confiança persisteix més enllà de les investigacions internes dels Mossos i les comissions parlamentàries. “Ara per ara Buch no cau, però durarà el que durarà”, resumeix un membre destacat de JxCat. El dispositiu policial està en marxa i, després d’uns dies de treva, es tensarà avui mateix amb la presència del Rei a Barcelona per presidir els actes de la Fundació Princesa de Girona i dissabte amb les convocatòries de protesta durant la jornada de reflexió.
Buch havia confessat en privat que, després de la sentència, duraria “un mes i mig en el càrrec”, però ara la seva sortida genera més problemes que solucions. “Ara un canvi de conseller no solucionaria res”, insisteixen, mentre a ERC recorden que el pacte de govern vigent va incloure els noms dels consellers en la negociació.
El Govern s’ha instal·lat en la incertesa. “Hi ha previsions, però totes sense data”. El cessament de Buch, la convocatòria electoral a Catalunya per la debilitat de Torra...
La del 10-N és una campanya pròleg d’una altra campanya i el resultat serà l’excusa per a tot en l’independentisme, començant pel futur del departament d’Interior. El conseller s’ha convertit en la baula feble de la relació entre les “ànimes” de JxCat i que no són més que espais polítics amb incompatibilitat de caràcters.
Les enquestes prèvies a la sentència, amb el CIS com a referència per la magnitud de l’estudi –17.000 entrevistes–, ja auguraven una caiguda a les expectatives electorals de la formació de Carles Puigdemont, així doncs, els arguments de Torra i els diputats independents que acompanyen Laura Borràs i assenyalen Buch i els Mossos com a culpables d’un hipotètic daltabaix no té base demoscòpica, sinó epidèrmica.
Aquests dies els fills d’algun conseller i d’aquests mateixos diputats també han participat a les protestes per la sentència i s’han vist enredats al mig del dispositiu policial. No es comptabilitzen els mossos ferits, sinó el càstig electoral a “la pobra Laura” en benefici de la CUP i el seu “els carrers seran sempre nostres”. Buch participarà discretament a la campanya electoral, limitant-se a trobades tancades i allunyades dels focus.
Mentrestant, en el departament d’Interior, s’agraeix el tracte rebut per part del vicepresident Pere Aragonès. Els republicans no són aliens a les contradiccions de l’independentisme davant dels aldarulls als carrers però els han gestionat i passat pàgina.
El mateix Oriol Junqueras va marcar el terreny de joc del seu partit abans de l’enganxada de cartells: “campanya, campanya, campanya” i “a guanyar”. Sense laments ni excuses.
En sectors postconvergents s’adverteix que repetir “els pitjors resultats de la història” hauria de comportar la renúncia de Borràs a l’escó al Congrés, però la candidata, membre independent de JxCat i associada a la Crida, no es dona per al·ludida. Dilluns, a La Vanguardia, rebutjava qualsevol submissió a una disciplina partidista i assegurava que continuarà fent política “des de l’espai que consideri oportú”. Borràs és candidata però no va amagar mai que hi va haver qui la va convertir –el mateix Torra– de candidata a consellera de Presidència i portaveu del Govern, i, per què no, a futura presidenciable.
La paradoxa és que, si es compleixen les enquestes, el PDECat clàssic que ha cedit a favor dels desitjos de Puigdemont quedaria mut a Madrid amb un grup monopolitzat per Borràs, Míriam Nogueras i Jaume AlonsoCuevillas, encara que la segona sigui la vicepresidenta del partit. I l’únic que va fer un pas evident per reorganitzar la formació abans de l’estiu va ser Buch. Els enfrontaments interns no són nous, però des que es va fer pública la sentència s’ha imposat l’evidència que al final del camí no hi ha una sola força política.
“Ja no sé en quin partit milito”, ironitzava fa dies un conseller de JxCat. I els aspirants a algun tipus de responsabilitat s’han vist enredats entre la lleialtat a un president que fa propostes “personals” per assolir la independència al llarg d’aquesta legislatura i la necessitat de gestionar un “mentrestant” farcit d’incertesa política i econòmica. “Per guanyar un Estat podem perdre el país”, advertia un membre del Consell Executiu.
Torra se sent ara “empoderat” i gaudint de la simbologia. Des de retirar les pintures del saló Sant Jordi –un projecte que ja va posar sobre la taula Pasqual Maragall el 2003– a autoinculpar-se davant el jutjat de guàrdia. Només el conseller Calvet el va seguir.
Al mateix temps, Aragonès afirmava amb ironia que no calia autoinculpar-se, que la Guàrdia Civil i els jutjats ja feien la feina. De fet, el vicepresident ha ocupat espais propis. Les seves converses amb la Moncloa i el PSC, Podem i actors econòmics el situen com a interlocutor de futur sempre que a ERC es compassin les paraules i els fets i s’esborri la desconfiança històrica sobre la formació. La gala de la patronal Foment el 18 de novembre, amb la previsió de la presència de Pedro Sánchez, pot ser un preàmbul.
Els republicans són ara l’enveja dels convergents de tota la vida. Amb una estructura orgànica consolidada i una disputa natural pel lideratge després de Junqueras, encara que cada missatge del líder apunta a Aragonès en detriment de Roger Torrent. En l’executiva del partit es dona per fet que, si el resultat del 10-N acompanya, Junqueras aclarirà el cartell electoral immediatament... I començarà l’altra campanya.
Torra s’aferra a la simbologia, mentre el PDECat tem quedar-se sense veu pròpia a Madrid
Els republicans són ara l’enveja dels convergents de tota la vida; i Aragonès, l’interlocutor a l’alça