Set dies de novembre
Cap de les previsions que van portar a la repetició de les eleccions generals s’està complint de moment: el PSOE té dificultats per arribar als 123 diputats d’abril, el PP puja, Ciutadans s’enfonsa, UP resisteix i Vox vola.
Set dies de novembre. La campanya electoral més aspra i inhòspita dels últims decennis decidirà diumenge vinent el futur polític d’Espanya. El 10 de novembre dibuixarà importants línies de fons, encara que els resultats fabriquin precaris equilibris parlamentaris i s’hagi de tornar a les urnes d’aquí dos anys. No s’ha de descartar aquesta possibilitat.
El país està en una cruïlla. O s’avança o es retrocedeix. O s’avança cap a un nou pacte social entre els guanyadors de la crisi i els perdedors del cataclisme dels últims anys, cap a nous equilibris entre autonomia i solidaritat: entre els interessos de Madrid i els interessos de Barcelona, entre la força multiplicada del centre i el dinamisme de les perifèries costaneres, entre les aspiradores urbanes i l’Espanya buidada. O es retrocedeix cap a una involució inequívocament centralista i, per tant, autoritària del sistema polític pactat el 1978. El tema no és Catalunya en un sentit exclusiu. El tema és Espanya.
El tema és Europa. Totes les democràcies de l’Europa occidental sorgides de la victòria sobre el nazifeixisme el 1945 –o reforçades per aquella victòria, com és el cas britànic–, s’enfronten en aquests moments a severes proves d’estrès. La prova és més dura encara per a les democràcies del sud d’Europa, que van emergir de l’agònic esgotament de les dictadures protegides per la guerra freda (Portugal, Espanya i Grècia) accelerant consensos socials amb el dopatge del deute públic. Europa és avui un poema. Les noves democràcies de l’est experimenten una atracció abismal cap a les seguretats del passat. Tota la bastida institucional europea està sotmesa a una forta tensió. En poques paraules: el delicat moment de Barcelona és un moment profundament europeu.
Si les boles de vidre endevinessin el futur, Pedro Sánchez no hauria optat per la repetició de les eleccions generals. Sánchez es va deixar embriagar pels perfums de maig. El resultat del PSOE a les eleccions europees va ser esplèndid. Un eufòric 30%, acompanyat per l’enfonsament d’Unides Podem per sota del 10%. La divisió orgànica de la dreta. L’interessant resultat de l’escissió d’Íñigo Errejón a Madrid. Va ser un maig de flors i violes. Aquell sopar al palau de l’Elisi amb el president francès Emmanuel Macron i el mapa d’Europa desplegat sobre la taula. La tristesa del Partit Popular i l’aparent eclipsi de Vox. Una Espanya europeista derrotava els plans de Steve Bannon. Trucades de felicitació des de totes les cancelleries europees. Aquell 26 de maig convidava a somiar.
Avions Mirage francesos van sobrevolar el cel de Madrid durant les primeres setmanes de juny per afavorir la formació d’un bloc central al Parlament espanyol. Manuel Valls va demostrar tenir talent tàctic a Barcelona. Es va buscar una investidura blanca amb l’abstenció de Ciutadans, a què es va negar Albert Rivera. Arran d’aquella obstinada negativa, al PSOE no li va quedar altre remei que simular una negociació amb Unides Podem, en què no creia. Allò va acabar com el rosari de l’aurora després que Pablo Iglesias encaixés, per sorpresa, el veto de Sánchez. No hi va haver mai una negociació real entre PSOE i UP.
A l’agost la repetició ja estava decidida. El pla era gairebé perfecte: Ciutadans baixava, sense estavellar-se, i la càpsula Errejón, propulsada amb un fort suport mediàtic, rebentava Unides Podem. Amb 140 diputats, el Partit Socialista podia aspirar a governar en solitari amb un sistema de satèl·lits de menys de 30 escons orbitant al seu voltant (Ciutadans, el grup d’Errejón, el que quedés d’Unides Podem, PNB...), mentre el Partit Popular delimitava les seves fronteres amb Vox. Aquella carta astral deixava els independentistes a prop de Plutó.
Falten set dies per a les eleccions i el PSOE no té garantit repetir els 123 diputats d’abril. Els últims sondejos apunten a una lleugera recuperació de les llistes de Sánchez, amb el PP a prop dels 90 escons. Vox puja gràcies a les flames de Barcelona i Ciutadans es desploma com a conseqüència d’una inacció que ha convertit en pes mort les seves retòriques.
Unides Podem resisteix més del que estava previst per l’enginyeria mediàtica i les antenes de la NASA tenen dificultats per captar el senyal de la càpsula Més País. Els socialistes encara confien a poder donar la sorpresa a l’esprint final.
Set dies de novembre. Els plans perfectes no existeixen en el temps del culte europeu als déus de la ira. Els tecnòlegs del PSOE van fer bé els números amb les dades de maig, però no hi ha cap model capaç d’endevinar les oscil·lacions brusques d’un país que continua en crisi. Fa falta bon nas per a això. Intuïció. Nervi. Fibra. El problema és Catalunya, sens dubte, però n’hi ha més. Està parlant l’època.
Alguna cosa ha fallat en les previsions del PSOE: més que els números d’agost, la intuïció i l’olfacte sobre el temps de la ira