La violència no és pacífica
Alguns polítics i militants independentistes semblen haver iniciat una campanya de blanqueig de la violència. De la que practiquen els del seu bàndol, esclar. Conscients a la fi que el procés va fracassar, encara que incapaços de reconèixer-ho davant els seus seguidors, menys encara d’admetre les seves pròpies limitacions, han propiciat la incursió en una nova fase on ja no es descarten certes accions violentes, totalment inacceptables, encara que al seu parer són necessàries per forçar l’Estat a negociar.
El president Torra va ser un dels primers que van animar a reaccionar d’una manera no estrictament pacífica, més enllà de l’exhibida en les manifestacions multitudinàries de l’independentisme. Perquè quan incitava en públic els CDR a apretar, estava dient que perseveressin en les seves alteracions de l’ordre, sovint perjudicials per als ciutadans, i per tant que, si arribava el cas, afrontessin les conseqüències d’un xoc amb la policia. Elisenda Paluzie, després que Barcelona visqués una setmana de nits incendiades, en què al voltant de 600 persones van resultar lesionades de diversa consideració, no va dubtar a ressaltar la bondat dels incidents de cara a aconseguir projecció internacional per al conflicte català. I, posteriorment, algun intel·lectual adscrit a l’independentisme ha animat a explorar nous formats del que denomina violència pacífica.
La violència pacífica, diguem-ho com més aviat millor, és un oxímoron, una contradicció terminològica, un impossible. La violència és l’ús de la força física destinada a lesionar, danyar o matar algú o alguna cosa. El pacífic és el tranquil, l’assossegat, el que no provoca lluites o discòrdies: un país pacífic és aquell on no hi ha guerres, disturbis ni aldarulls.
Podem entendre que una part de l’independentisme se senti frustrat. Perquè després de més de set anys de campanya pacífica, que ha comptat amb el suport més entusiasta de les institucions que haurien de representar a tots els catalans –i no només una part–, i també dels seus mitjans públics, els fruits recollits són nuls. Tret dels relatius als danys causats a la convivència i l’economia. Però aquesta frustració, de la qual alguns provarien d’escapar incitant a determinades formes de violència, també podria atribuir-se a uns dirigents independentistes que amb vent de popa no han sabut portar el país al destí anhelat sinó a la situació present. I que ara comencen a presentar la violència, sigui de la intensitat que sigui, amb una llum més favorable. Quan és obvi que la violència és com el geni de l’ampolla: és senzill alliberar-lo del seu tancament, però una vegada fora no ho és tornar a tancar-lo, ni se sap on ens conduirà, encara que sí que sabem que el seu potencial destructor pot arribar a lamentar-se durant generacions.
És comprensible que tota una generació, la que va créixer als anys de la crisi i ha tingut un desenvolupament personal i laboral precari, senti una frustració profunda i sense expectatives de canvi. També es pot comprendre la decepció dels independentistes que, amb més il·lusió que realisme, van confiar cegament en uns líders que els van assegurar que “ho tenim a tocar”, creient que el suport popular –insuficient, sigui dit de passada– taparia la seva malaptesa. Però és inacceptable i reprovable que alguns d’aquests líders, davant la molt previsible resposta de l’Estat, i davant els efectes dels seus propis errors, condemnin només amb la boca petita els greus incidents viscuts, regategin miserablement el suport a la policia que depèn d’ells i s’aventurin en la recerca de violències pacífiques. Això no existeix. Si és violència, no és pacífica. I si és pacífica, no és violència.
Són moltes les confusions que han alimentat certs dirigents independentistes durant els darrers anys. Però suggerir, ni que sigui obliquament, que la violència pot ser la solució no és sinó la definitiva confirmació de la seva perillosa incapacitat política.
Polítics independentistes
semblen haver iniciat una perillosa campanya de blanqueig de la violència