Estats Units 2020: Trump sí, Trump no
D’ aquí a un any, tal dia com avui, els electors dels Estats Units elegiran l’inquilí de la Casa Blanca per als quatre anys següents. Tot apunta a un plebiscit sobre la figura del president Donald Trump més que a un pols a l’ús entre dos candidats. Amb una excepció molt important: per bé que els plebiscits es compten en vots, el sistema electoral permet –com ja va passar en l’elecció del 2016– que un candidat es pugui proclamar president fins i tot havent rebut menys vots en el còmput absolut. Cal recordar que Donald Trump va aconseguir gairebé tres milions de sufragis menys que la candidata demòcrata, Hillary Clinton.
El president Donald Trump governa els Estats Units amb unes maneres tan personals i plenes de rampells que s’ha convertit en un dirigent únic. Ho polaritza tot. El republicà Ronald Reagan semblava un heterodox perillós quan va arribar a la presidència el 1981 i avui resulta beatífic en comparació amb el temperamental i capritxós Donald Trump, que devora els col·laboradors amb una facilitat molt eloqüent. Reagan coneixia les seves limitacions, Donald Trump presumeix d’elles.
Si Trump fos un president convencional, el rumb de l’economia dels Estats Units li hauria de garantir la reelecció i més amb un panorama demòcrata incert i caïnita a l’hora d’elegir ja no rival sinó el tipus de candidat. Malgrat la desacceleració, la creació d’ocupació als Estats Units marxa a bon ritme –l’octubre, 128.000 llocs de treball– i la taxa d’atur ronda el 3,6%, el millor registre en cinquanta anys (una altra cosa és la remuneració de molts d’aquests llocs de treball), xifres que haurien d’aplanar el camí de la reelecció i que avalen el mantra que amb les seves rareses i personalismes Trump només procura contra vent i marea que els bons nord-americans tinguin feina, especialment als decisius estats de l’Oest Mitjà. A més, els darrers informes rebaixen el temor d’una recessió el 2020.
La personalitat de Trump és i serà el motor de la campanya dels demòcrates, que detecten en el disgust i la incomoditat que el president provoca el millor estímul per aconseguir una mobilització dels seus bancs de vots, que ben gestionada –hi ha diversos estats on els vots del col·legi electoral es van decidir per menys de 100.000 sufragis– hauria de garantir la Casa Blanca. Es diria que, igual que Donald Trump, els demòcrates són els seus pitjors enemics. A diferència del ban republicà, tenen el primer semestre del 2020 un procés de primàries que pot desgastar i molt al nominat (ja li va passar a Hillary Clinton el 2016). Un candidat convencional i proestablishment com Joe Biden o una figura més radical com Elizabeth Warren?
El president ho polaritza tot i és el seu pitjor enemic de cara a la reelecció, d’aquí un any tal dia com avui