Allò que no es veu
Va ser una batalla campal. Diumenge a la nit, en un parc del barri de Gorg, s’havien citat dos grups que superaven les trenta persones, segons els veïns que van trucar al telèfon d’emergències. En joc, segons han declarat les autoritats, hi havia el control d’una zona de venda de droga. Qui aconseguís tombar l’altre, com passa amb aquestes màfies, s’imposaria en un dels punts de venda més rendibles de Barcelona. Per colpejar-se van fer servir pals de criquet i ganivets, destrals o catanes per apunyalar-se. Alguns ferits van baixar al metro. Un l’hem vist estirat en un banc de l’andana dessagnant-se. Alguns van pujar al vagó per anar cap a la parada de La Salut, on esperaven que els guarissin. A dos quarts de dotze el Servei d’Urgències Mèdiques va certificar la mort del ciutadà pakistanès. La ganivetada que li va tallar la jugular va ser fatal. Hi havia dos ferits greus més. La Guàrdia Urbana de Badalona va detenir nou persones. De la investigació se n’ha fet càrrec la divisió d’investigació criminal dels Mossos d’Esquadra. Sis presumptes implicats estan empresonats.
Dilluns al matí, quan vaig arribar al programa del Cuní, vaig escoltar les primeres informacions sobre la baralla. Ho explicava l’Anna Punsí. Quan jo marxava, com sempre, en Cuní i Josep Ramoneda parlaven fora d’antena. De rasquis vaig sentir que tots dos coincidien: el principal problema de seguretat de la ciutat és el derivat del tràfic de droga. De fet la meitat dels homicidis que vam patir a l’estiu, i que van crear una certa situació d’alarma, estaven directament o indirectament relacionats amb el negoci de la droga. Quan vaig arribar a casa, vaig llegir la crònica de Toni Muñoz a l’edició digital del nostre diari. Cada vegada que actualitzava la informació, els fets semblaven més inquietants. Dijous Cuní va entrevistar un inspector de la unitat de drogues i crim organitzat del Cos Nacional de Policia. Revelava una de les claus de la situació. “A Barcelona hi ha una heroïna molt barata i venen moltes persones d’Espanya i d’Europa a consumir-ne”. Un dels motius de l’abaratiment, m’expliquen els Mossos, és l’augment de la producció i el baix cost del transport comparat amb altres èpoques. Una dosi, molt adulterada, val de 5 a 10 euros. Pel preu també batallen els clans.
A diferència dels veïns del Raval, que fa anys que ho pateixen –narcopisos i xeringues abandonades al mig del carrer o en parcs infantils–, la immensa majoria dels ciutadans ni ho hem vist ni ho veiem. Però hi ha realitats que s’han fet banals com ho és la quotidianitat. Passem pel costat de centres cannàbics sense donar-hi més importància i no ens estranya notar l’olor d’un porro a la terrassa d’un bar. Però l’altra cara d’aquesta realitat socialment normalitzada, a banda dels problemes de salut que se’n deriven, és que des de fa un lustre Catalunya ha esdevingut un centre productor de marihuana i, com ho fan els paràsits del capitalisme, aquí s’estan reproduint dinàmiques econòmiques dels negocis il·lícits en les quals el crim organitzat reinverteix.
A la nostra capital el negoci global de la droga hi ha instal·lat un dels seus pols d’activitat. Ho ha fet com ho fa el mal, corroint l’ordre silenciosament, però quan emergeix ho fa amb violència desbocada. Els homes que fa una setmana es mataven a Badalona són la part final d’una cadena amb un arrelament a l’àrea metropolitana. Un arrelament alarmant, per usar la descripció que en fa qui s’hi enfronta a través de la llei i per preservar la pau social.
No fa massa, fruït d’una col·laboració entre diferents cossos i amb informació compartida per policies de tot el continent, es va detenir un grup que controlava part de la venda de cocaïna a la ciutat. Però de seguida el seu mercat va ser ocupat per clans de pakistanesos que ara venen cocaïna i, com ja passava, heroïna. Aquesta heroïna que un ciutadà georgià pot comprar en un pis de Barcelona, produïda a l’Afganistan, la pot haver portat una mula a qui la mercaderia li ha arribat després que un cotxe la transportés per carreteres del sud al nord d’Àfrica. I és que les organitzacions han instal·lat part de la logística en estats fallits d’Àfrica i així abarateixen el transport perquè no hi ha policia que els controli i salten sense problemes els controls fronterers. El repte de seguretat plantejat depassa de molt les possibilitats de la intel·ligència local o estatal. La volatilitat de les migracions, com a conseqüència de guerres, dificulta identificar les rutes del tràfic actives a tot el món.
El problema, que ni la Unió afronta amb una legislació compartida, té una dimensió geopolítica i unes repercussions econòmiques enormes. Atacar l’arrel demanaria una governança global que no existeix, però el desafiament també s’encara des d’aquí amb responsabilitat. Dimecres vinent l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya inaugurarà unes jornades internacionals sobre crim organitzat. El seu tema, enguany, serà els tràfics il·lícits. És probable que tampoc ho veiem. I encara ho veurem menys si continuem deslegitimant, amb frívola banalitat, el cos dels Mossos d’Esquadra. Un Estat és això.
A la nostra capital el negoci global de la droga hi ha instal·lat un dels seus pols d’activitat